Això que us explicaré va passar fa molts anys, en una época que pocs de vosaltres heu viscut.
Em dic Jaume Arnau i tinc 69 anys. Vaig nèixer un 18 del Juliol del 1936, justament quan va començar la Guerra Civil. La part més conservadora de l’ejèrcit espanyol es va aixecar en armes contra la República. No cal que su expliqui gaire d’això, en part per qué segur que ja coneixeu la historia, en part perque ja està tot explicat en centenars de llibres publicats sobre el tema.
Jo vivía llavors a Sant feliu Sasserra, un poblet a mig camí entre Vic i Manresa.
Vaig veure com el meu païs s’enfonsava en la por i la decadència que deixa una guerra al seu pas.
També recordo la clandestinitat a casa a l’hora de parlar català, cosa que la meva mare va voler conservar en mi i el meu germà gran, el Didac, que amb nomès quinze anys va haver de servir a Falset en les anomenades “Quintes del Biberó”. A ella li agraeixo, perqué si ara escric això en aquest idioma és gràcies a que ella va posar les arrels catalanes en nosaltres, sempre d’amagat.
Van passar anys, i quan la dictadura ja s’havia establert ben fermament a tota Espanya i el païs començava a resucitar económicament, jo ja tenia 17 anys. Jo havia deixat de estudiar feia anys i m’havia possat a treballar a càrrec del Senyor Valentí, a la seva fustería.
Encara recordo el dia 1 d’Abril, quan va arribar a casa meva la María. Rossa, menudeta i tímida, em va semblar un àngel. Me la van presentar com una cosina meva, resident a Barcelona, que venía a viure al poble. El seu pare al final havía mort, i la seva mare i germana petita van haver de marxar a França amb uns altres familiars, per reconstruïr la seva vida en un altre païs.
De seguida es va posar a treballar a la casa de Can Cosme, el metge del poble, justament davant de la meva fusteria. El Senyor Cosme, amic de la familia, va aceptar de ensenyar-li l’ofici d’infermera, per tal d’ajudar-li amb la neteja de la consulta i a atendre als pacients, la majoria treballadors dels camps, nens i la gent gran del poble.
A casa, ajudava molt a la meva mare, sobretot amb el petit hort que teníem just darrera de casa. La veia gaudir prenent cura de les plantes de la casa, com el romaní i les roses de la porta de casa, o el julivert i la farigola de la finestra de la cuina.
Els diumenges a la tarda, abans d’anar a missa, anava amb les altres noies del poble, amb les que de seguida va fer amistat, bé a l’ateneu del Masnou, o bé a ajudar al Mossen a preparar missa del vespre a l’esglèsia. La resta dels dies, mentre el meu pare, el Didac i jo jugàvem a cartes, ella i la meva mare s’asseien a escoltar a la “Senyora Francis” per la radio mentre cosíen roba per a tots els de la casa o feien mitja de cara a l’hivern.
Jo me la mirava i cada cop que les nostres mirades es trobaven, ella girava el cap ràpidament, i lleuger rubor s’hi deixava veure a les seves galtes. Aquests moments s’em quedàven grabats a la ment, i quan arribava la nit, els tornava a reviure, però ja no hi havía familia davant, i jo era valent i m’acostava a ella i era capaç de fer-li un petó... però tornava a despertar amb una sensació de buit al cor i tot de papallones a l’estómac.
Així passaven els dies, tots dos amb timidessa i pudor. Sabíem que érem cosins llunyans, part de família en qualsevol cas, i que estava malament. Però jo ja no era capaç de fixar-me en cap altra noia. Val a dir que les noies del poble no éren lletjes, fins i tot la filla del meu patró, la Carme, una noia de cabells foscos i llavis bonics, no em despertava gaire interés en mi. Només tenia ulls per a María.
Quan arribava la temporada d’agafar l’aixada i sembrar l’hort, l’ajudava perqué ella no tenía tanta força com per agafar aquestes eines. Cada vegada l’ajudava més amb les plantes de la casa. Éren les nostres estones de lleure en les quals ningú estava davant nostre i podíem parlar i mirar-nos sense por. Només la veïna, Remeis, una dona vella, vídua i amb un sol fill, era l’únic que ens podía veure des de la finestra de la seva cuïna que donava a l’hort.
Sota la vinya que cobria l’entrada a l’hort vam passar moltes estones boniques. I allà vam ser capaços de fer-nos per primer cop un petó, sempre a ulls oberts vigilant tot al voltant nostre. Jo me l’estimava.
Els dies que estava al taller treballant, mirava cada cinc minuts la porta de la consulta per si la veia passar. Un cop al dia ella netejava els vidres de l’entrada i les finestres del Senyor Cosme, i era mitja hora de miradetes clandestines i somriures tímids. Si passava algú, saludàvem i giràvem les cares tots dos vermells com pebrots, i simulàvem normalitat. A casa, amb els meus pares i el meu germà, no èrem capaços ni de mirar-nos.
Van ser dos anys preciosos, carregats d’inocència i felicitat.
Però allò, a vistes de tothom era deshonrós, i més a un poble en plena dictadura franquista.
Un dia, sota la vinya de l’hort, estàvem abraçats, planejant d’anar-nos a Barcelona a viure amb tranquil·litat, on ningú sapigués que érem cosins. Però la Senyora Remeis va triar aquell moment per tancar la finestra de la cuïna, i nosaltres, enfrascats en els nostres plans de fuga, no vam vigilar.
Va venir corrents la meva mare i el meu pare. Ens van enxampar. La meva mare va agafar a la María dels cabells i se la va emportar a la casa, tancant-la a la seva habitació.
Les dues clatellades que el meu pare em va propinar ni els blaus que va deixar a les meves galtes no em van fer tant de mal com la notícia que em van donar al vespre: la María marxaría a l’endemà a França amb la seva mare. No em van deixar anar a acomiadar-la a l’estació de tren. Ni vais poder parlar amb ella abans de que marxés.
El rebombori que es va formar al poble va ser un escàndol. La Remeis es va encarregar d’escampar-lo arreu i va passar temps i temps fins que la gent es va cansar dels rumors i va desviar la seva atenció a uns altres assumptes, cosa que passa a tots els pobles petits, on es coniex tothom.
Van passar els anys, I un dia em va dir la meva mare que la María s’havia casat amb un francés, un tal René Pèrigord, el metge per a qui treballava, de posició acomodada i resident a Lyon.
La filla del meu patró, la Carme, va aceptar la meva proposta de matrimoni. Em va donar dos fills: un nen entremeliat com jo, i una nena de cabells i llavis bonics com la seva mare. Vais ser feliç al seu costat. De tant en tant recordava a la María com un somni del passat.
La Carme va morir quan la nostra filla va fer vint anys, i ara ella és la viva imatge de la seva mare. Té un xicot que viu al poble del costat. Es volen casar l’any que vé.
I el meu fill és botànic, i dona classes a la Facultat de Barcelona. Està cassat amb una noia rossa molt bufona, i a casa tenen un jardi amb hort preciós. EL meu regal de noces va ser una vinya, de la mateixa espècie que el que teniem a l’hort de la meva mare.
Fa dos dies vais rebre una carta de la María. Té 65 anys. Els seus fills treballen a París i la seva germana va tornar a Barcelona. La seva mare va morir fa molt de temps, i ella va enviudar fa 5 anys. Diu que s’enrrecorda de mi. També diu que em troba a faltar. I que prengui cura de la nostra vinya, que ara, a l’estiu deu estar plena de flors. Diu que prengui cura d’ella per a que quan arribi al setembre, ens puguim asseure junts a sota, com ho vam fer tants anys abans.