EL VOLUNTARISME, PER ENCOMIABLE QUE SIGA, MAI NO POT ENCOBRIR LA MANCANÇA DE POLÍTIQUES ACTIVES EMMARCADES EN UN PLA MUNICIPAL D’IMMIGRACIÓ (O D’EXTRANGERIA)

Tot i que la població migrant armènia afincada a Mislata no es la més rellevant en nombre, si és de les més cohesionades i amb una integració progressiva en la comunitat mislatera, sense per això oblidar els arrels originaris. En efecte, el nucli armeni de Mislata busca dia a dia les maneres de ser i sentir-se veí de Mislata. Tanmateix, des del principi han tractat que els senyals de la cultura de la pàtria armènia foren coneguts per la població autòctona, que ja és dir, ja que a hores de ara la pròpia població mislatera és majoritàriament el resultat de les successives migracions interiors de la geografia peninsular. Les formes culturals mes fàcils d’integrar la població armènia en Mislata ja són prou conegudes: de la gastronomia a la música, la poesia oral i la dansa, tot i que l’element cohesionador de la llengua, és, per la seu dificultat, un element encara a banda.

Parlem de la llengua armènia, perquè armenis i armènies sí que estan aprenent entre nosaltres -i de valent- el castellà. En aquest àmbit, el de la llengua, la població armènia mislatera ben bé que està fent el seu treball. I és un exemple per a altres grups culturals i lingüístics diferents, posem-ne per cas el veïnat mislater de llengua i cultura àrabs o, si volem estirar-hi, la presència cada vegada més abundosa de migració xinesa o paquistaní...

Armenis i armènies a Mislata crearen la Associació Cultural “Ararat” per a no perdre la pròpia història i cultura –fins i tot, la llengua- alhora que tractaven que el procés d’integració fora gradual i conciliador i no mera substitució per assimilació. Aquesta Associació Ararat ja porta, si més no, dos anys fent classe de llengua castellana, primer, al seus socis; en acabant, a altres migrants, sobretot de l’Est que s’hi han acostat per la necessitat de anar deprenent el castellà. En aquest camí llarg, es troben en un moment subjectiu, volitiu, que haurà de fer pas necessàriament a una sistematització progressiva de l’aprenentatge de la llengua i la cultura de l’Estat i, tant de bo, arribe el moment que la mateixa població migrant demane el rudiments mínims per al coneixement elemental de la llengua i cultura del País Valencià.

Hem dit que Ararat està fent un magnífic treball voluntarista. Però per si mateix és insuficient i deplorem que la agència AMICS no tinga les eines que aquest Ajuntament hauria de proporcionar-li per a avançar en el treball sistemàtic de les polítiques actives d’educació post-escolar (persones adultes) per a la població migrant de llengua diversa.

Per no comptar ni tan sols amb aquest eix vertebrador, no comptem ni amb un programa municipal de persones migrants, malgrat que ja han passat més de cinc anys des que es debaté la moció presentada por EUPV (amés amb perspectiva de gènere, es a dir posant-hi èmfasi en el rol cohesionador de la dona migrant). Ni el compromís de Vicent García en el Ple, ni el de Encarna Porta llavors, ni la ponent actual d’immigració, Ana Maria Mateo, sense cap política mínimament visible al respecte en línea de partides pressupostàries, permeten augurar que algun dia serà realitat el debat compromès entre tots el grups al voltant d’aqueix Pla Municipal d’Immigració o -si es vol- d’Estrangeria.

En aquesta línia crítica per la deixadesa i acontentament amb allò que es puga fer pels propis interessats, se situa la crítica d’AR. I, com a mostra un botó: La nostra membresia pot capir la sorpresa del regidor d’EUPV, Salvador Garcia de la Mota, en acudir al lliurament d’un diploma (això és, un diploma, sense caràcter oficial ni de cap reconeixement acadèmic o institucional) convidat per la Associació Ararat en un acte que se celebrava en dependències d’AMICS. Tots els regidors i regidores de l’Ajuntament havien estat convidades i convidats per tal de donar sosteniment a l’acte protocol·lari. Dels vint-i-un edils que composen el Ple de l’Ajuntament, cap regidor del PP (11) o del PSOE (9) no assistí. És a dir, l’única representació institucional fou la del nostre company d’EUPV, Salvador Garcia de la Mota, que en companyia d’Ararat i el tècnic Lluís Real representà, com a autoritat, l’Ajuntament i col·laborà en el repartiment dels diplomes d’assistència i aprofitament  del curset.

AR informa a la seu membresia d’allò que ha passat sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació: Per un costat, heus ací material fotogràfic; per altre la nostra crítica va cap al dos grups majoritaris que no han mostrat en aquesta ocasió cap sensibilitat cap a  un segment de població de la nova Mislata, la realitat de la qual tothom aplaudeix i diu que cal comprendre i recolzar.

(NOTA DE AR)

Es una geografía de pañuelos

el duelo que no cesa.

Prismas transparentes.

Acuosos orificios.

Por ello,

el consuelo de una lágrima                            

 © Rosa Mª Sobrón

No és la primera vegada que aprofitem l’avinantesa per a parlar de les àvies, mares (i fills/filles) de les persones desaparegudes arran de la Dictadura dels milicos a l’Argentina. L’exemple cívic, el valor, la constància i fidelitat al sentiment de pertinença més íntim s’hi troba a dojo, entre aquestes dones que acceptaren com a referent que se’n parlara, com a les “folles de la Plaça de Maig”. Ara, però, l’associació argentina de les Iaies de la Plaça de maig està de dol per la mort de la seua primera presidenta i alhora fundadora del reduït grup inicial de dones que decidiren manifestar-s’hi.

Alicia Zubasnabar de la Cuadra moria diumenge un de juny als 92 anys, després d’anys lluitant per la recuperació de la seua néta, desapareguda en la dictadura, i la memòria de la qual no pogué recuperar en dècades de treball. Des de feia mesos, 'Licha', com era coneguda per les seues companyes, patia una malaltia que havia minvat la seua dèbil salut, segons informacions de mitjans locals arreplegades per otr/press. La iaia havia nascut a la localitat de Salze en 1915 i es traslladà amb el seu marit a La Plata, on començà el seu particular calvari.

Allí segrestaren el seu fill Roberto al setembre de 1976, un any abans que se’n dugueren la seua filla menor, en aquells moments embarassada. La seua néta, Ana Llibertat, nasqué en captivitat el 16 de juny de 1977. Des de llavors, començà la seua lluita contra els militars, però en tres dècades la seua història ha quedat sense resoldre. El seu testimoni fou clau l’any passat per a enviar a presó a l'excapellà bonaerenc Christian Von Wernich, a qui acusà d’haver tingut contacte amb la seua filla i el seu cunyat en una comissaria. L’Assemblea Permanent pels Drets Humans reté homenatge a través d’un comunicat "a aquesta lluitadora". "La incansable trajectòria de Licha haurà de ser una llum que ens marque a tots el camí per a buscar Veritat i Justícia per als nostres desapareguts, restitució dels infants apropiats, presó a tots els genocides i així construir un país lliure del temor i de la misèria", afegia la nota.

'Licha' formava part important de les Iaies de la Plaça de maig, una de les associacions més reconegudes internacionalment i que enguany opta, per decisió de l’Executiu argentí, al premi Nobel de la Pau.

tret de dMinorías

(NOTA DE AR)

Davant de les actituds feixistes o, pitjor encara, nazis, no cal una política de panys calents. El nou estrenat Delegat del Govern, Ricardo Peralta, ex membre d’EUPV i promiscu defensor de les tesis de Nova Esquerra i recol·locat al PSOE, a gosades que ben aviat ha deprés els raonaments de l’ala més dretana del seu nou partit. No acabem d’explicar-nos com alguns antics comunistes se l’agafen amb paper de fumar i no tiren gota. A gent com el senyor Peralta algú hauria de recordar-li que en països del nostre entorn democràtic, com ara Alemanya, gens sospitosos de radicalitat, les manifestacions nazis estan prohibides, i si, malgrat açò, se’n celebra cap, la policia actua amb una contundència que ací alçaria coïssors entre alguns pixallits...

 (Segueix)  

Resulta curiós el tractament d’una notícia que relaciona un solar amb la necessitat d’aparcaments de vehicles a la zona del Quint. Com sap la membresia, durant un temps (mesos) veïns i veïnes d’aquesta banda de Mislata han estat utilitzant l’avinentesa d’un solar que forma part del PAI Quint II, però encara no iniciada la seua execució. Aquest solar no tancat ha permés que la ciutadania optara per deixar-hi les vehicles a la lluna de Mislata abans que plantejar-se l’adquisició d’una plaça al pàrking de la plaça del País Valencià.

 (Segueix)