DeNeA

Degut als múltiples problemes tècnics que em genera blocat, us informo que m'he passat a blogspot, l'adreça és la següent: http://diaridedenea.blogspot.com

Gràcies i disculpeu les molèsties :P  

Aquest post és una petita consulta sobre un tema que em té molt preocupada. Primer de tot us poso 4 ratlles de qui sóc i de les meves aficions i després m’agradaria que tothom qui vulgui em contesti a una pregunta que us faré, això sí, donant una bona argumentació amb la resposta, no val posar només sí o no. Endavant doncs.

Tinc 22 anys, estudio pedagogia i treballo a burger king com a encarregada (ueueue) els findes. Tinc un gremà gran i això va influir en la meva infància en el sentit que, per seguir el seu exemple, si ell jugava a la consola o al pc jo també. Per tant des de petita m’agraden els videojocs i les mítiques series com l’Arale, les tortugues ninja o bola de drac. He estudiat 4 anys de piano i actualment estic estudiant Japonès i el meu objectiu com ja sabeu alguns és aar allà a passar una temporada, m’encanta la seva cultura i penso que seria molt xulo viure-hi immersa durant un temps. Tots els meus amics són telecos o informàtics i la meva parella és un dels nois més freaks que mai he conegut.

Que més us puc dir...m’agrada molt viatjar, acutalment miro series diverses com Prison Break (estic enamorada del prota), Lost, Heroes, Mujeres desesperadas, House, Grey’s anatomy. Menys house les miro totes en anglès subtitulades també en anglès. Miro alguna que altra serie japonesa de dibuixos (anime crec que es diu) com Azumanga Daioh i actualment Yakitate Japan, també m’agrada molt el cine i per dir-vos ara dues pelis que em venen al cap que m’agraden molt podria ser la lista de Schindler i El viaje de Chihiro. També, com molts ja sabeu tinc una afició molt i molt gran per les balenes, sobretot per les Orques. M’agrada molt llegir estar amb els amics i totes les coses típiques d’una noia de la meva edat suposo. Crec que no em deixo res rellevant.

Ara ve la pregunta, sincerament...considereu que sóc freak? Per què?

Tothom m’ho diu i jo m’entesto a dir que no és cert, però és que TOTHOM m’ho diu...llavors he pensat que seria bona idea preguntar als meus estimats lectors i si la majoria em dieu que sí...començaré a acceptar auqest fet...

Bé doncs..."lo prometido es deuda"

Ja tinc el diari del viatge passat a pc, el meu xicot s'ha dedicat a la part tècnica, la de posar les fotos. Falten alguns retocs, pero ho podeu consultar aquí: http://foo.reivaxtech.net/usa2006 . Podeu veure el resum del que vam fer cada dia i les fotos dels moments més significatius. Apa doncs...ja teniu feina ;)

Em passa la típica frase que es diu moltes vegades: “si fa 3 mesos m’expliquen totes les coses que m’han passat aquests dies no m’ho hagués cregut”.

Doncs sí...per primer cop en la meva carrera només he deixat una per setembre per principis ètics (un professor horrible i una assignatura que no tenia ganes d’aprovar fent un treball cutre sense temps i amb presses). Vaig a un examen sense estudiar i trec un notable, un altre però més merescut, un aprovat i PAM, una matrícula d’honor. A una de les assignatures més difícils de pedagogia! Encara no m’ho crec! Bé...per si fos poc a la feina em proposen ser encarregada, canvi d’horari, en comptes de nit, treballar de 9 a 18, totes les tardes lliures (i les nits) el que em dóna un cert marge per fer vida social els caps de setmana. I a més jo com a responsable, encara flipo. Bé...he de fer un curset de 4 dies (de fet són 4 diferents) amb examen, però segur que està tirat :P. I per acabar, amb la meva parella hem decidit obrir un compte bancari conjunt per anar fent racó si algun dia volem anar a viure junts. És una parida però per mi és un pas important que em fa sentir segura i confiada i em fa il·lusió...digueu-me tonta...

Doncs bé...aquestes són les novetats més importants. Ara a començar fort amb el segon semestre i a veure com em va exercint de jefa a la feina...que fort eh? Us imagineu? JO JEFA!!! ajajajajaajajaja encara em ric xD. Intentaré no ser molt cabrona però no sé si ho aconseguiré...xD.

Alguns ja sabeu que tinc moltes ganes d’anar a Japó, si pot ser a viure-hi un cert temps. De moment és un projecte, una cosa que em fa moltíssima il·lusió fer i que per poc que pugui, ho compliré.

La qüestió és que quan ho comento, la reacció sol ser: A Japó???!!!! I que se t’hi ha perdut allà?? Però si els japonesos són molt raros!! Però si està molt lluny!! I altres comentaris d’aquest tipus.

El que jo no puc entendre són aquestes reaccions. Com pot ser que una persona no tingui ganes de conèixer i de viure immers en una cultura totalment diferent? Jo h triat Japó perquè és la que més m’atrau però em val qualsevol altre cultura diferent a la nostra.

Per què Japó i no una altre? Doncs perquè trobo que és un país molt interessant, perquè em fascina l’idioma i els japonesos estan immersos en una cultura i un món molt curiós. A més a més tinc moltes ganes de conèixer de primera mà allò que el meu professor m’explica.

Viure en un context diferent, adaptar-me, integrar-me encara que sigui per poc temps, en un món totalment diferent del meu...ho trobo molt interessant i alguna cosa en mi em crida i m’anima a donar aquest pas.

Bé...a part que són uns freaks del mil, i en certes coses són molt divertits, trobo que pot estar molt bé...ja que vull marxar fora...perquè no anar a l’altre punta del món?

Ens vam conèixer al setembre, de casualitat. Per explicar-me la filosofia de Kant. De seguida vaig veure que tu eres diferent de tot el que jo havia conegut. Però alhora em sentia molt tranquil·la i molt segura al teu costat. No necessitava tapar-me, podia ser jo mateixa i expressar els meus pensaments. Em divertia, i no deixaves de fascinar-me quan més et coneixia.

Ets diferent a tots els amics que he tingut, diferent i molt interessant. I suposo que és aquesta forma de ser tan allunyada de mi mateixa el que va fer despertar en mi la idea de que potser la meva manera de viure i d’entendre la vida no és la millor. És la que tinc, i prou.

M’ho he passat molt bé assentada a un bar parlant de filosofia i alhora coneixent-nos millor. He tingut moments més crítics i moments en que he rigut molt, però poc a poc hem anat creant un vincle molt maco i molt sincer.

M’he qüestionat coses que pensava que eren inqüestionables i he après moltíssim sobre filosofia. I tot això en 3 mesos i de casualitat.  

Ara marxes, fins al setembre, i m’ha quedat la sensació amarga de no haver-me pogut despedir.

És per això que et vull escriure aquestes 4 ratlles que ni de bon tros resumeixen el que penso i el que sento. M’encanta tenir un amic com tu, qui em diria que et trobaria a una classe d’història desesperada per no haver entès res del que el professor havia dit sobre Kant? Espero que t’ho passis molt bé, una abraçada, i amb molt de cairnyo em despedeixo, i com tu m’has dit avui: “no es un adios, es un hasta luego”

Pel David, per haver despertat en mi la facultat de dubtar. Per haver-me ajudat a aprovar historia, i per ser tal com ets, moltíssimes gràcies!

Quan coneixem a algú és cert que admirem certes qualitats, en detestem d’altres, l’acceptem com és o el rebutgem perquè no ens agrada la seva manera de ser. Amb nosaltres mateixos passa el mateix: quan actuem d’una manera que no ens agrada ens enfadem amb nosaltres mateixos, quan estem orgullosos de la nostra manera d’actuar o de pensar ens sentim satisfets i contents.

És una veritat universal que cada persona és com és i que si no ens agrada com és no la podem canviar. Pot canviar d’actitud de manera de tractar-nos o d’actuar però no podem fer que canvií la seva manera de ser.

I jo em pregunto, des de fa un parell de dies: qui som en realitat? Perquè sóc com sóc?

Trista i fredament penso que som producte de molts factors, un d’ells molt important, l’educació rebuda, sobretot a la infància.

Les experiències pròpies, els amics a l’adolescència. Però sobretot del que els teus pares t’han ensenyat.

No ho trobeu molt fort? Si els meus pares no m’haguessin educat o tractat com ho han fet, jo ara seria una altra Denea. I la meva manera de ser que també ve configurada per molts i molts altres factors, em condiciona per a cada decisió que prenc.

És a dir, per exemple, els meus amics. Són els que són perquè jo busco uns valors en els meus amics que són concrets i condicionats per tot això. Per tant si jo no fos com sóc potser tindria uns altres amics. Uns altres estudis, una altra parella...

El que vull dir és que estem condicionats pel que hem viscut i quan pensem que som lliures a l’hora de decidir sobre la nostra vida, no tenim en compte que alhora estem condicionats pel que hem viscut.

Jo ho veig com un camí pel que vas caminant, i vas configurant la teva vida segons el que t’han ensenyat o el que tu has après (que són coses, per mi molt diferents), i em pregunto cap a quina multitud de situacions em podria trobar jo ara mateix sinó hagués pres les decisions que he pres durant la meva vida. O potser estic equivocada...i seguiria sent la mateixa.

M’he passat tot el cap de setmana cridant com una histèrica, sobretot diumenge. No m’agrada que a la feina hi hagi la imatge d’una Denea bruixa que crida i que està dels nervis, però no hi puc fer més.

Tot això ve perquè a mi em posen últimament bastant a la cuina, i me’n surto força bé. El problema són dos nois nous que són com dos discos rallats, a cada cual peor.

No paren de demanar-me les hamburgueses, i jo tinc una pantalla que me diu que he de fer. I posa molt nerviosa que cada 2 segons et vagin demanant el que falta i més encara quan ho tens a la mà o quan ja ho has tret.

I és que passen de tot, s’equivoquen amb les hamburgueses i les has de tornar a fer, no miren si ja estan fetes o no quan treus una especial em diuen “que esto no se marca así” i jo ¬¬U tu novato de merda em diràs a mi com collons he de marcar la puta hamburguesa?? ¬¬U de veritat de veritat que aconsegueixen posar-me molt nerviosa. Sobretot quan els hi dic “no me pidais nada, NADA!!!” i salta “una angus” i jo ¬¬U a veure quina part de la frase no has entes?

Doncs per aquests motius m’he passat el cap de setmana cridant. A més quan estic a barra els he de vigilar sense que es noti masa, tot i que últimament els hi estic molt a sobre. De veritat de veritat que em tenen amargada, ja no se que fer perquè em facin una mica de cas, o perquè es preocupin una mica per la feina. Al principi anava de bones, ara vaig a crits...el problema és que el resultat no millora....provo a anar a osties? xD

Aquesta paraula l’utilitzem normalment en sentit negatiu. En això crec que tothom estarà d’acord. Quan diem “aquell/a és un egoista!!”  ens referim normalment a que només pensa en ell mateix i es posa per davant de tothom, no té en compte als altres.

En la meva vida m’he trobat en una societat i en un context en el que cal penar en els altres, ser altruista i solidari. Per tant, en certa manera, a mi almenys, m’han ensenyat a no ser egoista.

Ajudar als altres per mi és la cosa més grata i més satisfactòria que existeix. Per tant, sempre he sigut força altruista.

Però tots sabem que els extrems mai no són bons. El que em va passar va ser que em vaig passar la meva adolescència pendent dels altres, i això m’anava molt bé, perquè reforçava el meu sentiment negatiu de que ningú m’entenia (no em podien entendre si no m’obria a les altres persones i únicament les escoltava i aconsellava). I fins fa poc he seguit bastant en aquesta línia, sentint-me malament quan en algun moment una petita part de mi deia “ eooo!!! i a tu qui et cuida? Qui t’escolta? Qui et presta l’atenció que tota persona necessita?” jo pensava, em necessiten més a mi que jo a ells.

Bé, doncs arriba un dia que de la mà de la filosofia em qüestiono tot això. M’he trobat amb moltíssimes persones que passant pel meu costat han actuat moltes i moltes vegades de manera “egoista” (en el bon sentit, és a dir, pensant per elles, mirant pels seus interessos). Tothom ho fa, si et poses a pensar totes les accions que fem busquen alguna cosa, després potser si implica més d’una persona hi ha un interès mutu o recíproc, però algun interès (també en el bon sentit de la paraula) hi ha. Davant d’aquest nou descobriment, va trontollar tot el meu món i vaig pensar i jo? Eureka! Jo també actuo egoistament sense adonarme’n!!!!!!! O es que potser escoltar i ajudar als altres perquè em fa sentir bé i em dóna satisfacció personal no és un acte egoista (en el sentit de que la causa última és que a mi em satisfà, sinó no ho faria pas!)

Aquest descobriment em va fer sentir molt i molt malament, ja que per mi l’egoisme era un concepte molt negatiu del que tota la vida me n’he volgut allunyar.  Llavors poc a poc vaig anar veient les coses més clares: perquè ha de ser dolent ser egoista i defensar els teus interessos? Evidentment, que només pensa en ella i que no li importen per res les altres persones, i que només mira per si mateixa,  és una persona egoista en el sentit negatiu de la paraula. Però jo no em refereixo a aquest extrem, em refereixo al simple fet de pensar en tu i mirar per tu. Doncs jo ara estic aprenent a viure amb la idea de que aquest tipus d’egoisme és molt sa. Perquè si tu no et preocupes de tu mateix i a més ho reconeixes (també estic aprenent a reconèixer, que com tothom, sóc egoista) qui ho farà?

Potser us sembla molt evident el que us dic, però per mi no ho és tant doncs un simple concepte ha fet trontollar tot el meu món, m’ha fet enfadar-me amb mi mateixa i m’ha fet aprendre a  que jo m’he de preocupar per mi, i si preocupar-me pels altres és egoista perquè en el fons ho faig per mi, doncs no passa res, simplement és així, i cada cop veig més clar que tots ho fem. I això em recorda a un capítol de friends en que el Joey li diu a la Phoebe que “no eciste ninguna acción desinteresada”. Apa, ja teniu tema per rallar-vos :P

Que en penseu?

Em poso davant de l’ordinador i no sé sobre que escriure, tinc moltes idees però totes donen voltes al mateix tema: la filosofia.

I es que jo sóc així, quan el meu cop dóna voltes i més voltes a un tema, no puc escriure sobre altres coses. Tampoc m’ha passat res curiós o interessant per explicar, per tant tinc un  petit dilema...

Us avorreixo amb les meves paranoies reflexives/filosòfiques o bé me les guardo per mi i pel grupet d’estudi que tenim muntat i guardo aquest espai per quant tingui alguna idea divertida, amena i curiosa?

Jo sóc incapaç de decidir si escriure sobre filosofia o no, el blog es meu i sóc jo qui l’escriu això és evident, però no vull escriure sobre temes que a mi em semblen moooooolt interessants però que altres persones troben avorrits...realment l’últim que vull es que aquest blog es converteixi en un blog avorrit :P

Així doncs, amb molta humiltat.. us pregunto amics lectors...teniu algun interès encara que sigui petit per temes filosòfics? Si la resposta es sí donaré via lliure a totes les paranoies que em passen pel cap i que em fan pensar, evidentment de la manera més amena que pugui. Si la resposta és no, agraint la vostra sinceritat m’esforçaré per centrar-me en coses o anècdotes curioses que em passin.

Tot això ve perquè estic preparant molt intensament un examen sobre història de l’educació contemporània i toco a molts filòsofs, i també a una altre assignatura, d’història d’educació antiga m’he ficat molt amb el tema i estic pendent d’aconseguir una qualificació molt grata xD. Simplement perquè m’agrada i perquè estic ficada ara mateix dins aquest món.

Depèn de vosaltres.

Repeteixo la pregunta:

teniu algun interès encara que sigui petit per temes filosòfics, o simplement ho trobeu un tema avorrit i poc interessant?

També tinc ganes de saber que penseu sobre el tema, jo fins a aquest setembre trobava la filosofia inútil i molt molt poc interessant xD.

Espero ansiosa les vostres respostes!

Bé...ja ha passat la recta final i fatídica de la uni que consisteix en entregar treballs a contrarellotge. Així que ja torno a ser persona i ara tindré més temps per dedicar-me al blog. Com ho trobava a faltar!!!

Ja he començat la feina, i la veritat es que em tenen força mimada. Es divertit perquè em sento com si hagués tornat enrere en el temps, però ara no m’envien a fer feines com canviar les escombraries o recollir les safates brutes (ja que jo sóc ràpida fent altres coses i els nous són mooolt lents).

En quant al tema de Nadal, volia posar un post queixant-me del consumisme i reclamant la màgia que tenia abans el Nadal, ja que és un tema que em fa molta ràbia però que també està molt vist.

També vam gravar el video de funky abans de les vacances, (pels que no ho sabeu estic apuntada al servei d’esports i faig funky :D ) que consistia en cinc coreografies de les quals a 3 estava davant. Tot un repte per mi que sempre m’ha fet vergonya ballar, em vaig emocionar quant vaig veure que em sortia ^_^.

De moment de novetats importants res més! Ja aniré meditant temes sobre els que escriure durant aquests dies tan relaxats!

Per cert...fa com una stmana que intentava accedir al blog i no podia per problemes tècnics de blocat o de la meva ocnnexió o ves a saber que. Així que prometo intentar escriure més sovint...aquests dies de festes han sigut terrorífics quan no era la feina era la família i quan no els amics o el novio...ara prometo intentar escriure més sovint...tinc mono de blog xD fins aviat!!!!!

Yeah!!!

Molts de vosaltres ja sabíeu que se m’havia presentat aquesta possibilitat.

El tema està en que quan jo ho vaig deixar, van marxar gairebé tots els meus companys.

Doncs bé..tots han tornat. I això és un factor decisiu...tornar a treballar amb gairebé el mateix equip que tenia abans...suposo que és el que m’ha fet decantar-me.

L’altre tema és l’horari, jo pensava: no vull tornar a aquell martiri, treballant 8 hores cada dissabte i diumenge però entrant a les 2 i sortint a les 12-1 amb un descans de dues hores de 5 a 7 per exemple. No m’ho puc permetre tampoc per la uni, doncs la meva prioritat és la carrera, ara mateix. Doncs bé, li vaig comentar a la meva amiga, que ara és encarregada i seria la meva jefa (sincerament: no m’ho imagino xD) i em va dir que parlés amb la gerent i li proposes un horari adaptat, més o menys assequible...i això he fet pensant que em dirien: “au nena vés a prendre l’aire!”

Doncs no, el tema ha sigut:

G (gerent): me han dicho que quieres volver...

D (denea): si...pero tengo un problema con el horario, pq con la uni y tal...

G: que horario quieres?

D: viernes de 21 a 2, cierre, sabado o no trabajar y cambiarlo por la tarde que te vaya bien a la semana. O sabado a partir de las 17.30-18. Y domingo, puedo hacer partido, (partido: dos torns amb una estona de descans pel mig) pero tengo que salir a las 23 por tarde.

G: vale, traeme tus datos...y te hago el contrato.

D: O_o pero pero....te va bien ese horario?

G: si, en principio si.

Així de fácil...o sigui que...no només torno amb el grup de gent que feia que les llargues estones de feina fossin molt (i a vegades MOLT) divertides, sinó que torno amb un horari perfectament adaptat a mi, que si no el compleixen puc dir en tot moment “això no es el que vam pactar!!!”

Total: estic profundament emocionada....ja us explicaré com van els primers dies :P

Últimament, com molts ja sabeu, estic molt filosòfica. Doncs bé...és curiós perquè sento que estic en un procés de canvi molt gran, doncs aquests dies em qüestiono coses que fins ara per mi eren valors morals absoluts.

Fa dues setmanes no em podia qüestionar aquestes coses, perquè no en sabia. No sé com explicar-ho, és com si de cop obrís els ulls davant un món que no es regeix pe rla meva veritat. I ni ho vull ni ho pretenc. Doncs penso que cada persona té o ha de buscar la seva veritat, el seu propi codi de valors. Però fins fa poc, només en coneixia un: el meu. Ara de cop veig que això no és així, i que molta, moltíssima gent no estria d’acord amb mi. I no m’importa. Perquè jo m’ho he qüestionat, i sé que per mi seguirà sent aquesta la meva veritat. Però ara he obert els ulls i veig moltes coses que abans no veia.

Potser no estic expressant el que realment vull dir, és simplement el fet de que avui, ara mateix, em qüestiono les coses, tot i que la meva veritat sigui la de sempre. Sóc conscient de que puc estar equivocada, però això ho veig com quelcom positiu. Puc estar equivocada o puc no estar-ho.

El tema és que jo actuo segons uns principis que he fet meus i que per mi són importants. Però dubto.

I aquesta petita tonteria que podeu pensar mentre llegiu aquest post, m’omple de satisfacció ja que estic molt orgullosa de poder dubtar i de qüestionar-me. Poder defensar la meva posició i respectar-ne d’altres...en certa manera crec que he crescut.  

Avui he tingut un malson, que com diu el títol del post, m’ha creat un trauma...

Dimecres passat vaig fer un examen d’història de l’educació, una assignatura que per motius que aquí no explicaré, pels alumnes de pedagogia que no hem fet mai filosofia ni grec ni llatí ni res, se’ns fa molt difícil. Bàsicament perquè donen per suposades coses que ja sabem i perquè tenen molt poc temps per donar molta matèria.

Doncs bé, jo em vaig posar les piles i vaig estudiar molt, vaig llegir molt i hi vaig dedicar força temps, per tal de que el dia de l’examen no em fes dubtar la més petita cosa (era un parcial).

L’examen va anar força bé, la vaig cagar en una coseta, però tot lo altre estava més o menys bé. Doncs resulta que aquesta nit somio que el suspenc, i no només que el suspenc si no que és un examen molt fluix, i quan el profe me’l dona perquè me’l miri al seu despatx, veig que he escrit amb un vocabulari molt bàsic(gairebé telegràfic).  Jo que me’l miro i dic no pot ser...no pot ser que pels nervis escrivís un examen tant cutre i tant insegur...

Era el típic examen de la persona que no ha estudiat res i diu 4 coses que recorda de classe, i jo ben enfadada, pensant “però si havia estudiat molt!!” i aquí acaba el meu somni.

Direu: i que? No es un somni gaire estrany ni fa por ni res per l’estil...

El tema està en que porto tot el dia nerviosa, pensant en si realment suspendré l’examen o l’aprovaré, des de que he somiat això estic molt nerviosa per la nota( i sé que ara fins que no la tingui tindré aquests nervis dins meu gràcies al meu meravellós somni), i ahir ni tant sols hi pensava...espero que el meu somni no es faci real...diuen que si els expliques no passen no? Creuem els dits...i esperem tenir més d’un 5...que penso que és una de les poques vegades que me’l mereixo.

Avui he tingut una conversa amb la meva parella particularment interessant que ja havíem tingut altres vegades. Ell, com alguns sabeu, és matemàtic i defensa firmament que hi ha infinits més grans que altres. A mi això no m’entra al cap, però tot i així ell m’ho ha demostrat, però jo no ho veig clar...