Tant com puc!

 

- puc demanar una cosa?

- clar, endavant.

- ets feliç?

- jo?

- sí, realment feliç, dic. No superficialment.

- perquè? Tu?

- mmmm... sí. Crec que sí. És estrany, perque tampoc m’està passant res de l’altre món en la meva vida ara mateix. El cas és que... veig les coses d’altra manera. No sé, sempre he tendit a asumir que els canvis només solen ser per a pitjor. Però darrerament not que això no és cert.

En Guillem (una de ses persones que més gràcia li fa lo dels pipius jiji) me va passar fa uns dies la meme de les confessions i... he de reconèixer que fer-la m’ha costat lo meu. Aquí les teniu:

  Confessió número 1:  odii profundament sa gent que va amb l’imperatiu a la boca. Odii que me donin ordres malsonants. Amb pressió no faig res!! O millor dit, amb pressió, faig tot lo contrari a lo que se m’ordena... rebel? Sí, potser una estona ho sóc. 

Confessió número 2:  no sé exactament si això és una confessió, però bé. m’estic rumiant si l’any que ve venir a Bcn a estudiar algun màster o postgrau... (però shhht, ningú ho sap)

 

Confessió número 3:  Me posa a mil, mentre estic amb un al·lot i ens descobrim, compartir l’alè i notar que anam al mateix ritme.

 

Confessió número 4: me posa també a mil, fer fotos mentrestant ens descobrim, tot i que després no les vegem.  

Confessió número 5: Record amb total memòria segons quines conversacions o situacions viscudes amb segons quines persones, però llavors, no sóc capaç de recordar el que vaig sopar ahir per la nit. Sóc un cas! 

Apali, una cosa feta! Jeje després d’això no m’anigueu retraient segons quines coses eh! I socbretot... no me demaneu què vaig sopar ahir! Li pas sa meme a:

-          iuki

-         jocat

-         frederic

-         i... a qui ho vulgui fer!!!

 

 Un pipiuet d’aquests tan dolcets!

no existeix, avui dia, cançó que pugui expressar amb tanta exactitud el que em passa en aquests moments... (Segueix)

"sóc una yonki de les abraçades.

i avui...

necessit més droga que mai"

Neus*

- Em sap greu, molt de greu. Deus estar molt enfadat.

- No, no estic enfadat.

- No passa res, ho pots dir. No serà la fi del món.

- Te serviré una copa.

- Estàs enfadat...

- No estic enfadat! Només.. disgustat.

- Disgustat? Bufff, això és pitjor que enfadat!

...

- Estic disgustat per no poder dur-te a casa ara mateix i treure't aquesta camiseta tan mona que me duus.

^_^

Si algun dia estau avorrits, o teniu ganes de llogar (o baixar-vos, és clar) una pel·lícula... però no sabeu quina, vos oferesc una que no vos decepcionarà.

TÍTOL: El río de la vida
TÍTOL ORIGINAL: A river runs through it
PRODUCTORA: Allied Filmmakers
PRODUCTOR: Robert Redford, Patrick Markey
DIRECTOR: Robert Redford
INTÈRPRETS: Craig Sheffer, Brad Pitt, Tom Skerritt, Brenda Blethyn, Emily Lloyd, Edie McClurg, Stephen Shellen, Arnold Richardson
GUIÓ: Richard Friedenberg
MÚSICA: Elmer Bernstein
FOTOGRAFIA: Philippe Rousselot (Color)
MONTATGE: Robert Estrin, Lynzee Klingman

Realment és una vertadera obra d'art, sobretot les imatges precioses i úniques dels paratges de Montana.

Si alguns l'heu vist, segur que teniu bones opinions al respecte. I sinó... a què esperau per veure-la?!?

Un jove pobre, anomenat Howard Kelly, passava per les cases venent productes per poder pagar-se els estudis universitaris. Un dia només li quedaven 10 cèntims i tenia gana. Va decidir demanar menjar a la propera casa on truqués, però els nervis el van trair quan li obrí la porta una encantadora dona jove. En comptes de menjar, va demanar un tassó d'aigua. La dona, però, va notar el seu aspecte famolenc i li va portar un tassó de llet. Ell se'l va beure poc a poc i li demanà:

- Quant li dec?

- Res, home, res! La meva mare sempre ens ha ensenyat que quan es fa una caritat no es cobra mai.

- Doncs li ho agraeixo de tot cor.

Quan en Howard va marxar d'aquella casa, no tan sols se sentia més fort, sinó que també la seva fe en els homes era més forta. Havia estat a punt de deixar-se anar del tot i rendir-se...

Anys després, aquella dona va emmalaltir greument. Els metges locals estaven confosos i van fer-hi anar el prestigiós Dr. Howard Kelly per consultar-li el problema. Quan aquest sentí el nom del poble d'on venia la pacient, una estranya lluny omplí els seus ulls. Immediatament el Dr. Kelly va pujar a l'habitació de l'hospital i de seguida va reconèixer la dona. Va decidir que faria tot el possible per a que ella es recuperés i, després d'una llarga lluita, la dona va vèncer! Estava totalment guarida! Llavors el Dr. Kelly va demanar la factura total de les despeses per tal d'aprovar-la. La va revisar i signar. A més a més, va escriure alguna cosa al marge del paper, i va enviar la factura a l'habitació de la pacient. Ella temia obrir-la, pensant que li costaria tota la vida poder-la pagar, però la va obrir i... al marge del paper s'hi podia llegir:

"Pagat completament fa molts anys, amb un tassó de llet. (signat) Dr. Howard Kelly."

traducció del text Un vaso de leche,

de Guillermo Hernández

Entre tu i jo...

AMOR

ODI

AMOR

ODI

AMOR

ODI

AMOR

ODI

AMOR

per tant avui toca... ODI RABIÓS

i demà.... què tocarà?

Fa uns dies que necessit que me venguin nous aires. Aquesta vegada és diferent a les altres.

Abans, quan em passava, anava a la perruqueria i em feia un tall diferent al que duia abans, sortia a comprar-me alguna peça de roba, etc.

Però ara no me surt fer això! Vull que alguna cosa de les que m'envolta evolucioni, però no sé el què.

Estic pensant en emancipar-me... però... amb quins diners? amb quina feina? amb qui hi aniria? on aniria? com minvaria l'ataquet que li ha pegat a mamare quan li ho he comentat avui?

"potser demà tot canviarà, despertaràs del teu somni daurat. potser demà l'estel fugaç, dirà què has de fer amb el passat."

Feia moltíssim que no em passava. És més, sóc capaç de dir que mai m'havia passat, així com de lluny arriba ma memòria.

Pensau una cosa impossible però que desitgeu amb totes les vostres forces. Imaginau-vos que ocorr... i deixau córrer les vostres emocions i reaccions!

Jo no sé si vaig saber reaccionar del tot bé. Només vull que el temps aclareixi les coses.

O tal volta, la resposta sigui no demanar-me "perquè".

"ha sido divertido, me equivocaría otra vez"

"Quan escolto realment a alguna persona, entro en contacte amb ella, enriqueixo la meva vida... He arribat a pensar que és universal que quan una persona s'adona que és escoltada, els seus ulls s'humitegen. Pens que realment està plorant d'alegria."

Carl Rogers.

Aquest setembre tenc dos exàmens. Un el vaig fer ahir i... la veritat que va anar bastant bé. El pròxim? dia 13. I si tot va com tocaria anar...

JA SERÉ DIPLOMADA!

Nono, realment no en sóc gens conscient. En fi, com deia al darrer article: noves etapes venen! Ah i si necessitau o sabeu d'algú que necessiti una educadora social, feis-m'ho saber!

*

*fotografia extreta del meu flog

20 de abril del 90
Hola chato, ¿como estás? ¿Te sorprende que te escriba?
Tanto tiempo es normal, pues es que estaba aquí solo, me había puesto a recordar, me entro la melancolía
y te tenía que hablar.
¿Recuerdas aquella noche en la cabaña del Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos...!
Hoy no queda casi nadie de los de antes y los que hay han cambiado, han cambiado, SI!
Pero bueno, ¿tu que tal? di lo mismo, hasta tienes críos!
Qué tal te va con la tía esa? espero sea divertida.
Yo la verdad, como siempre, sigo currando en lo mismo, la música no me cansa pero me encuentro vacío.
Bueno pues ya me despido, si te mola me contestas.
Espero que mis palabras desordenen tu conciencia.
Pues nada chico, lo dicho.
Hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis canciones y tu sigues con tus sueños.

Celtas Cortos.

Tots, tard o d'hora, ens anam fent grans. Però no per aquest motiu ens hem de separar i agafant camins distints...!

I... ja torn a ser per aquí, bona gent! Treballo hores infinites, però alguna sempre em queda per estar per casa i obrir l'ordinador.

Havent llegit el blog i havent vist la tasca encomanada per n'Alimburg... em disposo a presentar-vos la meme dels desitjos ja emplenada per una servidora:

Les tres coses que faries si fossis milionari:

1. Crear una empresa d’educació pel temps lliure.
2. Independitzar-me.
3. No patir mai més per si arribo o no a final de mes.

Les tres coses que diries en veu alta si sabessis que ningú et recriminarà o contradirà:

1. Els teus ulls només em connoten hipocresia.
2. Siguem sostenibles, per favor!
3. Va, no alcis tan el cap i mira més als voltants.

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix:

1. Que em sigui tan difícil marxar de ses illes.
2. M’agrada fantasiejar.
3. A cops semblo més innocent del que realment sóc.

Les tres coses que canviaries del teu voltant:

1. Els extrems.
2. La gent carregada de prejudicis envers els serveis socials.
3. la massificació urbanística que està patint sa meva illeta.

Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir:

1. Sentir-me acompanyada de la gent que més estim.
2. Sentir-me 100% realitzada tan al treball com a la meva vida social i familiar.
3. Recordar les experiències del passat com a positives, doncs és el que ens fa realment forts.

I això és tot... la veritat és que m'ha costat pensar a qui enviar-li la meme... i aquí van els elegits: l'amanida, ja que fa moooooolt temps que no sé d'ella i va fent visites hiperesporàdiques al seu blog, en jocat per ser qui ets i a veure si en frederic també s'hi estira (si és que no ha fet encara aquesta meme).

Un pipiu mallorquí!

No frissava de que vengués aquest moment. No voldria que fós un "adéu", sinó un "fins aviat". (Segueix)