El Carme de nit.
Era un personatge fosc i no se sabia ben bé de quina història havia caigut. Però feia por, amb aquell posat encongit, els cabells despentinats i bruns, el rostre cobert per una ombra permanent.
Vivia a les golfes d’un edifici vell del barri del Carme i només en sortia a l’hora en què es ponia el sol, embolcallat per una mena de capa curta de xeviot, vellíssima i un pèl pudenta. Es cobria el cap amb un barretot de llana desgastada que deixava que s’escapessin quatre rínxols mal tallats entre les costures; vestia guants. Els peus, curts i molt amples, s’amagaven dins d’unes botes de pluja de color blau marí que li arribaven a l’alçada dels genolls, on acabaven, arromangats, uns pantalons de pana gruixuda.
Amb aquesta fila posava el peu al darrer esglaó, el que és a tocar de la porta de sortida de la porteria, i es decidia a enverinar el carrer. Resultava difícil esbrinar-ne els ulls, ben arrecerats sota unes celles espessament poblades i despentinades, amb pèls negres i castanys ballant amunt i avall del front, però de ben segur que la seva mirada era mesquina.
El sol ja s’havia apagat completament i feien guspires peresoses els fanals als carrers mig buits d’una nit entre setmana a la ciutat. El personatge es dirigia amb pas ferm a una direcció concreta: la biblioteca de la plaça de la Reina.
Hi anava sempre, es colava per la finestra que el bibliotecari li havia deixat entreoberta, i pujava les escales fins a dalt de tot, on es desaven els llibres més atrotinats dins de capses de cartó. Aleshores n’obria un, esgrogueït i fet malbé, per la pàgina 139, i tractava de ficar-se dins del capítol quart.
-Vinga, va, vinga, va- i la seva veu era cavernosa i espectral, a més de barroera i antipàtica.
(Segueix)
