Catorzè Gaietà
118. D’incògnit, sol-i-vern, i amb àgil vareta, escapçava cards en Cir Micoies.
Pas que parlarem dels altres tripulants qui, per temps, enutjats, saltaren del vaixell, i pels lleigs aborígens foren llavorets enxampats i lligats al voltant de l’ample tòtem – perquè se’ls cruspissin, de naturals victimaris, les feristeles.
Ça com lla, en Cir féu cap al clap de bosc on senyorejava la salvatge imatge.
“Damnatge!” (féu en Cir) “Avui és el dia dels mareigs! Aquesta fortor que exhalen els carnussos dels meus antics companys, clavats a faç i dos de la mateixa imatge, terrible ídola qui m’inspira immens fàstic, contribueix sens dubte a la meua basca.”
Per això se n’allunya. Amb avenç compassat, ja sense escapçar caps secs de plantes punxents, assoleix un punt al mapa on és rebut amb recàrrega d’odi per un pagès acollonit. “T’entremets pertot, Micoies” (l’increpa el pagerol qui ara aquissa la seua babirussa perquè li etzibi colomellada ventrell amunt).
D’un rampell, en Cir subhasta tot consens a la baixa i, per comptes de córrer o enfilar’s al primer arbre topat, es fa l’orni. Quan arriba la bèstia banyuda a fer-li el robatori definitiu d’un esperit de requincalla, el ragatx la colpeix entre els ulls amb la vareta esmolada. Amb quina refocil·lació no es llença al fang fet pels propis líquids que li ragen, feraços, d’un cos travessat a tesa, i s’hi rabeja amb ert somrís, la babirussa, llavorets!
–Per aquesta endemesa (fa el camperol salvatge), i atès que agombolant-te amb rebudes de bon ca no t’atenc al cor en bonhomiosa atesa, intensiu atiaré els més mesells dels meus llops, qui suara s’escau que calfaven motors.
Amb cólls gèlids i estrets, sempre cólla-fred ell, en Cir té flixa tota entesa. “No deixarem pas altra empremta al món que la de l’eventual i fort problemàtica troballa arqueològica. Fossilitzats, i amb cada marfuga guarida rai pels eons, indistints, esdevindrem, amb màxima astrugança, amulets de personatge encar més desesperat que ni tu ni jo, agrari pencaire, inútil esclau, albardà de la gleva.”
I em sembla que llavorets es deixà asclar el cap amb el perboc d’una aixada.
El seu cervell treia fumets.
El Solell s’esclafia çassús amb plors de foc.
Un ocell de presa feia l’ullet, amb una parpella que espàstica l’impel·lia a la perenne guerxina.
El tòtem, amb el chor de corcs i rellotges de la mort, cantava, ronc, cançons de rara joia.
– – – – –
119. I en Jimmy Juvenal, robavellaire, es va trobar un joiell coronoide, de color vermell. Nikita Missatge, delinqüent juvenil, l’hi volia prendre. La baralla, déu-n'hi-doneret, mos frares!
Un ocell groc s’ho esguardava perxat dalt un branquilló sec. Era un ocell groc sense bec. Car est precisament era el joiell pel robavellaire en Juvenal trobat – el bec vermell de l’ocell groc.
–A qui hauré de buidar els ulls en acabat –es demanva l’ocell–. Tot i que ho hauré de fer amb les urpes, car el bec m’ha caigut entre les empestades mans dels heretgets.
I això aiguatava, allí dalt plantat, l’ocell groc – estava al cap de qui guanyaria la contesa: si en Jimmy Juvenal o el delinqüent juvenil Nikita Missatge – per tal d’en acabat, al guanyador, tirar-se-li justament al cap, i eixorbar-lo, i així poder’s posar, com un guant a la cara, el bec que adés li queia...
– – – – –
120. M’atrapen amb llurs llàgrimes, dolçors i tendreses, i amb llurs imploracions, a la confessió més descarnada. Els més greus forfets em ragen del cos envermellit, febrós, i de retorn no en rebc pas cap mena d’alleujament. Al contrari, ràbia m’investeix, envaeix, a embats com més anem més turbulents.
–Malparits, malparits! Arravatadament m’heu estrebat del braç que entrés – tot vermell, empegueït, com vosaltres – i m’hi negava, repatani. “No; no m’atrapareu pas!” Mes amb precs, i flèbils, m’imploràveu, i alhora m’hi impel·líeu, m’hi arrossegàveu. Dins, m’extrèieu les confessions – “Tots hem confessats, Llulda Lledó”, em dieu, “àdhuc quan per la gana ens menjàrem aquella criança brasilera!” – i doncs, tot vermell, empegueït, per solidaritat, he començades les meues confessions, atrapat – ah, tots els pecats i crims hi passen, atrapat, atrapat.
Les vostres mels enverinades, les vomit pel que em resta. Tota solidaritat és merda, tota confessió obscenitat enlaire – exposada carn podrida, safarosa, de marejaires virons infecta.
– – – – –
121. Són al llit, i li diu en Dionís Mangala a na Nancy Meteorit:
–Vam anar a veure amb mon pare aquell vague parent, rebesavi d’un rebesavi seu o meu... En Lip Abella, es deia. I que se’n digués, d’Abella, no era pas cosa de fer-hi cagarel·la; res de conya, diu, seriós com ell sol... Quelcom cabdal, essencial... El nom determina l’espècie... L’espècie el capteniment natural... Intrínseca tirada de l’esperit imprès... No sé pas què més.
D’acord, som-hi doncs: Abella. Un home de conviccions molt pregones. I això que és d’allò més petitó. Al vit petit hi ha la bona trempamenta; al vit petit hi ha la bona lleterada, fa. I a l’anap més nyicris, el bri més virulent; a la búrnia més evanescent l’intangibilitat més epidèlica, no us contradiríem pas, n’Abella.
Doncs bé... Ens diu que ara feia... Diem: mana, què dieu...? Ens diu que d’anys rai, que ara en feia uns quants... que se’n recorda perfectament de temps era temps, ara deu fer cinc o sis centúries, quan... Cinc o sis centúries!
Una mòmia vivent...? Mon pare i jo que se’ns esbaldrega la maixella sotana...
I tot plegat ja ho veieu... Això he anat esdevenint... Doncs guaita, cert: ací el teníem. Era un dels més vells personatges del món, si doncs no el més vell i prou, i amb escreix. Segons ell mateix, no feia gaire feia els quatre-cents setze... Els quatre-cents setze anys...
Sí ves, ens fèiem amb bubianesos d’èpoques aitan pretèrites, i d’ací que parléssim tots plegats de faisó un bri arcaica...
Ens diu en Lip que... encara es deia Felipó... i no es bellugava mai del gineceu. Sempre amb les dones, car les dones han la flor. Encar mills: les dones són la flor. Les dones són per essència temptadrius, i tot insecte s’hi atrapa; i ell hi era entre llurs teranyines de dolça llepolia, com el cuquet pus tendral... i tot les velles se li’n reien: “Quin mocós més apegalós, que no? Carregós. Murri. Faldilletes. Gosset falder. Cul-d’en-jaumet. Esquirolet. Nyèbit manefla. Saborall. I com ensuma, vós; sempre amb el nas amunt i tribulet. Si sols fos lo nas! I s’amorra! I com xarrupa! Xarrupar rai, verge, i on sigui...! Si té un embranzida de cabrit boget...! A xumar on ragi, sigui mamella o no!” Car totjorn doncs penjat a llurs faldes, i ficant el llavis arreu, i llavors que se les enduia cap al llit o cap a la comuna... estrebant-los els plecs dels faldillams... i allí... allí se’ls bevia àdhuc el pipí i els llepava el forat del cul ni que haguessin cagada la gran caguerada... i volia fer constantment la migdiada amb les dones, o dormir-hi durant la nit, ni que tinguessin la mala-setmana, això rai, i se’ls amorrava tantost a la fufa, i els l’ha repelava ben repelada, i no els en deixava suc en acabat que les feia rajar d’orgasmes múltiples – i aquest era el seu elixir vital, i ara consira o belleu afirma que aquell elixir de suc de cony, beure’n sense atur d’ençà dels anys més tendres, això li dóna llarga vida de salut plena: una salut de ferro, ni rovellat ni colat... ferro bo, tenaç, mal·leable, despert, i temprat i trempant...
“No em dic pas Abella debades, no em dic pas Abella de per riure ni per no re. Tantost veig una carranxa de dona n’he de libar la flor... La flor del parruf... Gust de vinagreta, gust de llampúdol, gust d’embafosa mel... Ah, els innombrables els conys tastats! Ah, les presons on he anat a petar: incomptables! Ah, els ossos que m’han trencats: trenta mil pel cap baix!”
Diu que no hi pot fer re més. S’amorra a manès, encontinent, a cada fufa que percep, apercep, ensuma... Sigui de minyona de quatre anys, sigui de “vella” de quaranta... Totes les tasta de cop-sobte; s’hi llença damunt, coet fogós entre llurs cuixes, i els aixeca faldilles, abaixa calces i bragues, estripa combinacions o pantalons o mitges... som-hi, a la valenta, sense por... i això sempre a despit d’on siguin o amb qui siguin les femelles...
“L’Abella no se’n pot estar, l’Abella cal que xarrupi la flor, l’instint és més fort que cap llei carrinclona o dogma fanoc fet pels bípedes capsdecony... Llepant, llepant, i amunt... Ah, delit! Pètals de rosa de la flor de carn...!”
Vivia, ara vell, n’Abella al bordell... Al bordell, les perruques penjades als penja-robes semblaven ocells empallats... Als vidres hi havien crostes de glaç... Davallaven d’una cambra oberta les notes mel·líflues de la cançó que solia cantar en Gaietà. Allò tan ensucrat, sí, de: ‘Vult feliç de dona vist en somni’... Ah, cor esventat qui te m’esvares, te m’esveres, te’m fots nerviós i te’m fots de trompis, llas... i se m’ennuegava la gola... ja saps si sóc sentimental...
Em vaig aixecar i vaig posar el meu front massa escalfat a la fredor del vidre de la finestra... Plorava per n’Abella... N’Abella, qui va veure en somnis un món perfecte on els homes es podien atansar al primer cony ensumat, i podien estampar-hi els llavis sense que cap maleït repressor no el molgués a bastonades... o li cantés rèquiems d’església... Maleïts enfaldillats qui sempre han tinguda enveja de les dones i llur flor molt olorosa! Maleïts clergues qui es voldrien dones perquè així hom els llepés a lloure els traus jussans... i mai no reeixiren a esdevindre-ho... i per això s’empescaren totes aqueixes lleis de subnormal qui s’autoodia!
Les llàgrimes em queien per les galtes com queien les llàgrimes damunt el vidre del glaç desglaçat per l’escalfor de la febre del meu front... Quants de cops de vara...? Tanta d’esfereïdora injustícia! Quantes de traïdores vares esberlades a la seua esquena...? Mòlt a vergassades, pobre n’Abella, només pel fet que fou com cal, i diví, com vol natura, pobrissó!
Na Nancy consolà ara en Dionís. Li va prometre que demà mateix aniria a visitar n’Abella, que li tastés també el seu taboll molt gustós.
–Mes saps si encar és viu?
–Més viu que mai!
– – – – –
122. Amb ull escatilós, l’escarràs Neptú Tutela – vexil·lari de pretèrites bel·licositats – gratava o escurava atuells, i alhora el veia tastar’n congriades pellucalles i grumolls recremats.
Me li atansí, amb el cap lleugerament vinclat enfora. Se li’n deseixia, com boirina asfixiant, un tuf de flatulència. Així mateix, pel forat al xap, li penjava, roent com vit, l’aberrant eruga.
–Vós que us abelleix sovint, general, d’anar rostant els culs dels receptacles, què hi escatiu, dieu, avui, al solatge de la bóta...?
Avià un rot i amb el visatge que donava un rampeu al del morrot (aquell ocell irrisori) i que doncs li prestava un aspecte d’home embriac, en Neptú respongué:
–Sord als xisclets arbitraris de l’esbart contingent, desengegat de totes les altres episòdiques vicissituds, a cap influència sotmès altra que a la del dolç rebuig, ferm ignorant de tot enrenou, de genolls netejant allò que als voltants dels esventats peatges de nul·la idoneïtat roman fastigosament encastat, merdissaire lacònic qui despendria la videta al bidet on les llets de les panteres tendeixen a sojornar-hi enllà de tota data de caducitat, bruticiaire desdentegat qui en alboforades brutícies doncs s’atarda, mandrós, i en malmesos aplecs d’oblidats fangs fa sa casa de toves flairoses, d’on ix matinet back to my life of buckets of shit and black coprophagous beetles, de nou a les galledes de femta, i a conviure amical amb les negres lluents cuques copròfagues, titllat per tot això potser de pudent, i fugit per tothom...
–No, home, no.
–Sabeu, Dionís, que els escarransits de cada raça desen llurs ors sota capes i capes de merda...? Podria, si prou em rotava, tindre milions, i doncs les més aristocràtiques bandarres...
–Sentint-vos, escanyat ans ennuegat tèrbol objecte em jaquiu, Neptú. Sorprès a mig empassar’m lo pinyol. Alhora, també m’imagín cavallons a l’infinit, i tots els tresors visigòtics, romans i aborígens que deuen covar-hi.
–Es fon l’or i bull l’olla, Dionís, i en els processos tot hi són transformacions. Una cosa es val l’altra. En prens aquesta per aqueixa. La d’ací per la d’aquí. Tant se val. El resultat és el mateix – prens la cua pel nas, o la boca per l’aixella, o un cap d’univers per un altre, i això rai, l’enfarfoll del tot s’adapta a la teua tria com si de re no fos. No sabies fins ara que el tot era una pasta amorfa de flequer d’on en feies figuretes, o figuracions, com qui diu a la babalà... i et quedaves tanmateix tan ample. Car al capdavall tot s’equival a tot.
–Us veig tan equànime!
–De l’arcà pregon de l’igni roc sideri en creixen coets, i els diferents temps s’enyoren ells amb ells a deshora. I us abjur, Dionís, que així finirà tot.
–Sou l’alquimista, Neptú, definitiu.
–La civilització féu del món peixera – ah, perversió! Peixera d’aigües corruptes on els peixos esmorteïts només fan la viu-viu – ah, esborrona’t; ah, para els paravents de les orelles: sent-ne la feixuga ranera: damnat peixum moribund.
En Tutela em feia senyal que adossés la galta al soler. Com feia ell. Ambdós, com indis escoltant a les vies si el cavall de foc s’atansava gaire, en sentírem, de les vils canonades, els sospitosos borborigmes.
–Són els darrers panteixos dels peixos morents, de qui les pampalluguejants escates esdevenen floquets aurífers, o petrolis que nodreixen míssils d’espai explorat, o adobs on molècules de futur endeví es congrien...
Vaig notar que el soler, sí, feia pudor de dona.
– – – – –
123. En Llulda, hom l’ataconava de petit a tort i a dret. L’ataconaven sa mare, son pare, els “amics”... L’ataconaven els “mestres”, i els confessors i impartidors de catecismes odiosos, a part que “mestres” i capellans el violessin i el donessin pel cul sistemàticament, com era comú per a tots els infants pujats sota influència falangista on qui manava era el feixista: destralers i capellans sobretot.
Sa mare, amb esquírria insecable, li deia que faria la fi de Macot; son pare, el col·laboracionista desvergonyit, li deia que qualsevol armat se’l cruspiria com cru esturió. Em deia en Marcel·lí Cirerell que era miraculós com, en la grotesca contaminació franquista de l’ambient on en Llulda cresqué, encar sortís nogensmenys tan sòlid com sortí.
–Sóc tan mascle (diu que li deia de jove) que clepsa endins no hi tinc neurones, hi tinc neurons, i mos neurons s’odien ells amb ells, d’aital faisó que com en catifa on es barallessin puces (mascles), cascuna fent únicament per ella mateixa, ço és, sense formar part de cap facció, o elenc de col·leccionista, o anuari de marcial telèfon, o boldró titellesc, o tèrbola catèrvola, o çoviètic pom qui vol, en ascensor ivaçós, l’ascens de tota la població (on ningú ja no sigui engruna de satel·lització, ni dels esdeveniments penyora, ni de la desmoralització general sacrificada víctima), el meu cap sencer, sèssil tartrany (o potser pitjor: sèssil llimac, o potser... encar... sèssil sanguinyola...), el meu cap no garanteix cap assegurança d’assenyat consir; és pus tost catifa ratada de què el meu cos escapçat volenter es desprenia ara mateix, com cua de solitari... o cagalló per l’anus sens pietat escanyat i llavors ja tolt. Car el cap no em serveix de re. Si mai pens gens, pens amb els collons.
Era en Llulda, de marrec, un escorxat viu, em diu en Marcel·lí. Perquè no assoleix de suprimir les misèries que el tenallen, esdevé, en esforç esgarrifós d’estudi patètic, distingit entomòleg. Aqueixa és la seua disfressa. I llavors, bo i acaçant tàvecs i xicaloris, i sovint, part l’interior, disciplinats escamots de corcs de moble de noguera, subversiu i clandestí crema, en atemptat mil·limetrat, rogles i rogles de magatzems on es coven, del viciós burgès, els luxes llunàtics que originen les pol·lucions pus bigarrades. Sap oimés que tota religió és superstició i que qui és religiós (ço és, relligat a la falòrnia) és supersticiós (ço és, superestacionat en sot obert, enjòlit; en sot obert al buit infinit del desengany). I llavors avorreix els símbols – banderetes de qualssevol colors (colors, i què és doncs la bandera del xarnec sinó davantal de botxí?) – i en despenja el drap – s’hi moca, hi escopina, s’hi torca el culeret – i els crucifixos – els esmussa – se’ls emboteix al culeret cagat – i els ninots pintats – els mastegoteja – els escantella, escalaborna, migparteix – i els llibres “sagrats” – hi dibuixa capdeconyades, obscenitats – n’arrenca fulls – hi embolica cagallons, cadàvers d’animalons, els estova en pluja, els llença als fems...
A pams acana els arquetips. “Sóc l’heroi”, estatueix. S’escau que... Va néixer un vint-i-nou de febrer, l’any de la pitjor mortaldat – vint-i-cinc milions moriren de patac, d’espetec... És doncs l’home en qui es comprimeixen vint-i-cinc milions de vides, les mateixes que esclataren quan ell fou nat, llençat com per canó sagnós o en coet excrementici a la vorera d’aquest món mig extingit... Se’n fa càrrec mentre estudia el voraviu repulsiu del llençol on el naixien... La seua mare és una cacatua genuïna: xerra i xerra... I xerra encar, romancera, com qui cagués veta, llepés fils... I el que diu... Horroritzaria un aprenent de botxí... No fa mai cas de la roba estesa... Al contrari, quan l’infant hi és, s’excedeix en les barbaritats que diu. Ah, i a humiliar’l n’excel·leix.
Amb cuirassa mil·lenària, la seua pell cotna, de torçó o rampell decideix que mai més no es penedeix de re, ni mai més no li reca re fet, ni pensat ni dit. Aquest és ell, qui l’univers mastega com un petit xiclet.
Es va casar, en primeres noces, amb na Teodora Morell, metgessa; llurs fills, Batiste i Caïm, nins triats, sempre feren goig, destil·lats en virtuts paradoxals, sempre somrients com si tenien els queixals confitats... Pels envejosos ullats de gaidó; pels verinosos botiflers fitats amb oi; pels ploramiques de merda assenyalats amb els martells, tant en Caïm com en Batiste esdevingueren científics d’altes mires, qui altament mirats i mirant, un jorn, d’ençà d’un ermàs, enduts per l’embat d’un esclat d’alt risc, idò, pujaren a l’univers – hi pujaren suaus i ineluctables, justament com s’umfla el pit d’una colossal deessa, de qui el sospir es basqueja, xe, pels incendis solars.
En Batiste i en Caïm, amb prou feines nats, i ja de dret al panteó.
– – – – –
124. En canvi, l’abat Ambròs, demoníac inquisidor molt luxuriós, en acabat que fou llicenciat, ço és, li fou permès de plegar de la força aèria, on féu d’assassí alat durant mantes guerres clandestines i doncs pels mitjans sempre ignorades, ara doncs ben remunerat, amb retir prou dotat que no li calgués mirar gaire prim amb les despeses, s’assegué a consirar els acrobàtics escenaris d’altre mant atac terrorista. Són reialmes, ja ho sabeu, que existeixen sense ésser: escenaris potencials i prou; fantasieigs que volen pels rars airets d’enjondre, sobrades les atmosferes, on el malèvol ressentiment dels envejoses ni en febles tornaveus no hi ateny.
L’exèrcit és una màfia – hom et paga favors amb més alts graus i sinecures. I l’origen de la màfia? El repartiment pels capgrossos de l’església de territoris d’on treure’n nyapa. Apostolis, cardenals i bisbes atorgant a tort i a dret “beneficis”: és a dir parròquies més o menys esteses d’on el contingut dringant dels platerets més o menys curulls dels pistrincs pispats als pecs “fidels” anaven a parar a les butxaques del “beneficiat” – generalment qualque mercenari sanguinari qui lluità “per la fe” tot espoliant i assassinant “infidels”, o qualque secretari amb hirsuts, eriçats, secrets i a qui els serveis bé cal pagar’ls-hi – o amb prebendes, o liquidant-lo (secretament, o en foguera molt pública: la tria és múltiple, sortosos, diabòlics, enfaldillats).
En Gaietà Serpeta hagué de visitar l’abat Ambròs amb mires a trobar per a l’estiu una bona feina. Li recitaria els tòpics i avantatjats atributs propis; se’ls aprenia de cor i els refilaria llavors com per siringe gens empatxada per turs ni gaures.
N’Ambròs aprofitarà l’avinentesa. L’ensinistraré, diu, en la lluita terrorista que en diem lluita antiterrorista. Aquest noi tendre em garanteix el goig de veure el somni vigent, tant per vies jurídiques com per acceptança col·lectiva ja imprès a la consciència del comú, també exacerbat al seu fur intern, de tal faisó que dejorn substitueixi la seua incipient identitat vernacla en empedreïdament cuirassat esperit de cos. Els militars sem llosa sense esquerdes. I ell soldat – soldat a naltres.
En sobtats atacs epilèptics, dispararà els míssils àdhuc sense autorització. En article de mort, el terrorista antiterrorista té permès de prendre’s el títol de príncep de la propera guerra mundial, on cap nucli (inclosos els pinyols de cada fruit i els ous de cada ponedora) no s’estarà benauradament d’esclatar. “Som-hi, noi, cada cas cal prendre’l encar més seriosament. Hom suggereix de mesura de remei només l’activació de cada bomba. Que l’edat nuclear sigui la definitiva. Una multitud de qüestions cal rebutjar-les. Agrer és el món i l’univers perquè els xiscles i cridòries hi ressonin: les poblacions s’hi esgargamellaran i les tergiversacions al·lucinants (per posar un exemple, les que s’erigeixen, eriçades, dels peixos enllaunats) podran i seran descrites, en properes columnes als diaris marcials, com a xop cotó fluix d’avortament fallit a la nostra neta faç llençat, i malignament ans malèvola, pels laberíntics adversaris.”
Espontanis escacs d’extinció siguin inaugurats. I que tothom hi jugui, totjorn esgarriat en dolenta casella. Que es quallin de por els glomèruls de cada estabornit viatger per illes de tenebrosa vesprada. Que el resclum dels marbres i cairons cremats pugi als narius com sentors de tresors sobtats d’osseres i espoliaris. Que el calc sord dels cavalls esquelètics de cent mil genets apocalíptics es marquin com calfreds a cada mal esmunyida espinada. Que els ases del menfotisme reconeguin a la fi que hi anàvem de debò. Que les veïnes i d’altres òrfenes dels estanys verinosos, candidates eixoïdes a xacres estelades, a tàndems s’enfilin, foses pels inoïts esclats i les ones expansives de volcàniques bafarades, per ínclits rumbs, al pitjor nyap a la catifa, on els ingredients són massa fastigosos per a assajar de destriar’ls sense que passin els eons que tot ho empedreeixen o dissolen. Que tot hi sigui a la catifa socarrimada referèndum borbònic, on tothom ha de dir-hi merda, perquè tota tria hi és merda indestriable. Que així com en Minos, o cap altre avar, mor banyant-se en or fos, que el pit de cada dona esdevingui espoli de morralla on el cap de l’ase llefiscosament s’ha desfet. Que...
Per sort, aquell dia en Gaietà Sobirà perdé el tramvia. Se li malbarataren així les avinenteses de presentar-se-li. Més que més, que son pare li encomanava aquell migdia mateix que, per postís de vacances, aquell estiu es jaquís de disbauxes aposemàtiques (o portadores de senyals d’amenaça) i, desemboirinat, fes allò altre: que detectés els traços llampants de les mobilitats menys monòtones i que s’entretingués amb els espectacles pictòrics de l’esperonant natura. “Eixa és ta tasca, fillet. Un pic avortats els lligams amb els corruptes governs d’esborronador entec, d’autoflagel·lació benauradament ans providencialment doncs exempt, reforça, a canvi, les prístines, cristal·lines, cèl·lules qui hi tinc encloses en eixa caixa.”
Era una caixa de ferre claferta d’escrits vedats. “Si me’ls endrecessis, tots en reapreníem. Eclèctic els he escollits en silents inferns d’eixordat xivarri, i ara em són paradís loquaç. A les palpentes, trencant segells de repressió, arreludament autònom, n’esporgava els fulls entecats per influències canòniques i d’altres colomasses d’exhibició emfàtica o eclesiàstica. Sóc el puput qui en femer el discret gazofilaci desa. Marrota latent, hi bateguen vivaços escalaborns de larva. Fosca covada escolada, metamorfosats, que en neixin, enlluernaires, fènixs.”
– – – – –
125. Sota els atlants, els homosexuals cardàvem. Feia fred i l’escalfor dels cossos, per l’arreçó excitats, només atenyia voltants exigus. Aquell fred de la nit glaçaria primaverals mertènsies i el·lèbors, oimés erines de prima carn. Els crus ulls del qui em donava pel cul, lluents, d’obsidiana, donaven un rampeu als del xoriguer qui sotja la trossa virolada al cap de la dida qui, en banc de parc, alleta l’infant encar de vernissos i formatges de nounat que pels bolquers percolaven, safarós, llefiscós, pudent, tot ple.
El sexe anònim (consirava sense gaudi) és clafert de bertrols, paranys, calcatrapes i espinacs de ferro. Sempre me n’he de penedir un instant massa tard.
Mentre l’opressor jurcava, cruelíssim, en Llulda Lledó, heroi gatlà, jaquia el magí passejar’s pels éssers “estimats” qui, amb llur declarat “amor familiar” l’empenyien al vici. La seua segona dona, na Ciril·la Torner, llas, la qui totjorn put a dona vella – de jove i tot ja en pudia un fotimer; n’Oliba, el seu cosí mestre, molt didàctic, aital plom; l’oncle Tià, gras, insultant (amb sos collons esclafats damunt la closca d’aquella tortuga gegantina); ah, i la sempre reptadora tieta Nati; la més imparcial (no gaire més) tieta Trini; l’oncle Ferran, horrorós capellà; àdhuc les urpes del gat Bonifaci...
–Aquesta és la “tragèdia de l’ateu” –li diuen–. Sense de la religió el consol, i, damunt, aniràs a l’infern!
Els respon: “Pobret de mi, sempre he tingut tanmateix un gran avantatge sobre els déus – quan m’hi cagava els omplia de merda – dementre que com ells se’m volien cagar damunt, jo rai, no m’omplien sinó de fi airet, car eren “esperits purs”, és clar – i ja em direu si els esperits purs caguen gaire – la caguen a tot instant, això sí, mes cagar merda no pas que no caguen, ca? – quin déu més brut no fóra, oh?”
A casa seua hi té, a l’ampit de la finestra del seu estudi mínim, un feixuc drac de jade, de qui la perla de la saviesa, o, encar millor, de l’enteniment – o de l’“entenimentamenta” (o seny de l’home o drac de bo de bo entenimentat) – lluu amb profètics llambreigs.
Amb magnificadores lents totjorn raspallades de fresc, hi copsa sovint els futurs (immediats i remots). Resistències dinàstiques hi suren, i esperons i sabres, i delictes de solemnitat. I llavors daltabaixos i escruixits cruiximents. Espetecs en polsegosa safata: desgavells d’escombriaires folls qui les mil·lenàries escombraries d’idees mai sotmeses a l’escrutini de la raó tornen, impunes, a escampar. Ecs, i les lletges tebieses dels bagatges culturals mai no trets a piadós oblit. Les irrupcions i viabilitats dels llops suats. Les sòlites plúmbies esdevinences, entrevinences, entrevinenteses... així mateix hi solen ésser. I malsons d’entrevinguts enteniments per embuts perforats duts a escena, com dic, peti qui peti. La mort d’en Gran Tòtil als Camps Catalònics (d’on en naixia, molt més ferotge, el Petit Tòtil) s’escau d’escunçar-s’hi adesiara, gairebé cíclicament. Els corrosius conflictes per errònies enrònies i vagues enraonies pels esvorancs pereixeixamplats de goles engolits brollen com bolets aguditzats de metzines. Estellats ans estavellats mons percudeixen al rerefons panxes tibades de cel anul·lat. I als al·ludits amargs, adés tramesos a porgar de fum i de zel les mentalitats per escreixos fantàstics fetes confús esbarzerar, hom (oceans de gernacions jupes) els aplanava talment que mai més no poguessin ja ficar’s dempeus...
Bah, tot plegat, al capdarrer, re que no fos teca també contemporània, llas.
Es va esguardar al mirall. “Glaçat filisteu, repressor d’humiliats afins al règim, t’hi enderies. Amb èmfasi d’atzagaiada treus ara els minsos al·licients al teu nyap il·legible. Cruspeix-te, entost d’açò, la rigorosa raó, origen europeu de la tranquil·litat!”
Al remat d’un frenètic recaceig, va treure d’un calaix grinyolenc una espasa de foc. Amb estretor de pedra i abús de roure, olivaci s’escosí les xacres. Aquests darrers anys cap pal·liatiu gens no li’n subvenia ni duia nul socors: coent, dolorós, recargoleig sofert pels òrgans i esfínters. Per això hi burxà, espasa roent envant i amunt. I xisclà, eufòric, com picot qui el verm gegantí descolga en torell que una sola ànima habitava: “Refot-m’ho, refot-m’ho-ho..., refot-m’ho-ho-ho-ho-ho-ho!”
Sí ves, era menys d’un triomf, just una ovació.
– – – – –
126. Més ençà, n’Itza Agon, un homenic prim i força lligamosques, hom el coacciona que ofereixi restriccions als missatges. Sempre doncs fa veure que hi té pertot estesa roba, d’on que a ningú no li sigui llegut de dir’n de cap color. Així, tots els habitats habitants d’on ell fa veure que mana sem tractats de missatges, doncs, d’infants.
Els qui alfarrassen i sospesen cànons contradictoris d’amagatotis, gent secreta d’identitat mil·lenària, veu, en els seculars jacobins cartells de cada poder, extenuant gasofi.
Entre els nesprers i els albercoquers corcats, casolans llauradors aïllats exposen llurs desavinences amb gruixuda amargor. Amb vel·leïtats de perplexitat, n’Itza Agon diu que ho esbrinarà, com li sol·liciten, representant legítimament la veu del poble, els huracanats fems de la cambra baixa.
Pels micròfons i càmeres li ix, en interromputs bleixos, un fil espoderat d’àcid càustic disfressat de grumollosa mel que belleu tendiria a l’autocrítica, si no fos que és tan difícil, ja no dic de pair, de treure’n entrellat. “Els nacionals”, diu, “ni sem tan intempestius ni ens cordem les espardenyes de cap a peus, mes paral·lelament. Al calaix dels silencis, cada batllessa hi té el deute i el deure d’ensorrar-hi les dades més fosquetes. No fos cas que ens engresquéssim massa. Cordialment i col·lectiva belleu no fóra cap disbarat, o en tot cas força escàs, si al varengatge de canyots de la versemblança hi destronàvem les més constituïdes, contundents, cavil·lacions. Fóra collita de pèssima migradesa barrejar al morteret de cap femella empegueïment i pragmatisme. Meixos, xais, jònecs, balenes... tots gambaren enllà de l’arca convincentment tibats com un fus, i s’afermaren al dur ofici d’ésser presents. Ara no voldríem que ningú no ens titllés d’irredempts i que ens costés doncs el càrrec, mes creiem que fóra fracàs assegurat de conferir cap gruix que al capdavall enfonsi els remeis coincidents a cap diagnòstic massa estovat. D’on que això sobretot calgui: el rebuig total ans general a les baules intruses, no fos cas que tot plegat, altrament massa esprimatxat, no petés.”
Els aplaudiments davallaren, flascs i flacs, d’almenares i cadirats. Tot era fotesa, despesa sense solta ni volta, joguina lul·liana, anàlisi descol·locada, cagarulla típica d’escó establert.
Estrictes ases, encetem al tornell un nou tomb esverat. En agreujat esqueixament, els parracs de la nostra ànima, com giny esfilagarsat pescat al vol per entomòleg pitof, entren en joc: hom els instal·la davant els tribunals, on un altre prohom de borda fornada n’engegarà encontinent per l’escalabornadot broc gros, això rai.
|