Muntanya.net

Aprofitant aquests dies de vacances enllesteixo el canvi d’aixopluc d’aquest blog. Me’n torno a Blogger. Durant dos anys he estat a Blocat molt a gust i li estic molt agraït perquè en aquest temps m’ha hostatjat de franc, però des de l’estiu no funciona gaire fi i per començar el nou any amb forces renovades em sembla que he de buscar nous aires.

 

A partir d’avui trobareu el bloc Muntanyanet aquí:

http://muntanyanet.blogspot.com

 
Allí us espero. Gràcies i adéu!

Ja tinc decidit el llibre que penso demanar als reis d'enguany. Es tracta d'una biografia sobre els germans Ravier. Es titula “Jean & Pierre Ravier, 60 ans de pyrénéisme”, editada per Le Pin à Crochets, i escrita per Jean-François Labourie amb aportacions del recentment desaparegut Bunny.

Nascuts el 1933 els germans bessons han format la cordada més emblemàtica dels Pirineus del segle XX. Sense entrenament, quasi sense equipament i al marge de les modes, però amb un coratge excepcional, els Ravier han fet alpinisme de primer nivell als Pirineus, seguint l'estela dels grans. Crec que hi ha un fil conductor que de Ramond mena als Ravier, passant per Russell, Schrader, Arlaud i Ollivier.

El llibre té 22,5 x 23,5 cm, 372 planes amb 450 fotografies. El preu serà de 67 € i ara hi ha obert un període de subscripció a 60 €. Per sol·licituds adreçar-se a Éditions du Pin à Crochets, 57, rue Carnot, 64000 Pauœ.

Tant bon punt l'hagi llegit us en prometo el comentari. Mentrestant podeu donar un cop d'ull aquí per anar fent boca.

 

 

 

Llegeixo en una revista comarcal les inversions previstes en el Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya per la comarca del Berguedà. Entre un reguitzell d’actuacions em fixo en la subvenció de 20.000 € al municipi de la Quar per la construcció d’un refugi de muntanya al Santuari de la Mare de Déu de La Quar, situat entre el Berguedà i el Lluçanès.

Fa anys que hi vaig ser i el lloc és magnífic, amb bones panoràmiques i en un entorn ben conservat. Tot el conjunt és agradós i sedant, però de refugi de muntanya no n'hi ha enlloc. Hi ha una mena de senzilla fonda-hostatgeria, que em penso que tenia alguns problemes amb el teulat.

Aquesta subvenció vol dir que es construirà o habilitarà un refugi de muntanya tal com s’entén clàssicament? Quin sentit i utilitat pot tenir un refugi a la Quar? O potser simplement s'arranjarà la fonda actual però ha estat més fàcil demanar la subvenció fent veure que es vol construir un refugi? Intentaré esbrinar-ho.

 

 

 

 

No volia acabar l'any sense recordar que enguany s’escau ell 150 aniversari de la primera ascensió del Posets. Va ser pujat el 6 d'agost de 1856 pel britànic Henry Halkett amb Redonet i Barrau com a guies.

El Posets mai ha tingut sort. Malgrat ser una gran muntanya i la segona alçada dels Pirineus, per diversos motius, mai ha gaudit del fervor dels pirineistes i dels historiadors. El Posets no ha entrat en la simbologia i en l'imaginari del pirineisme com ho han fet el Vignemale, el Midi, el Pedraforca, el Mont Perdut o la Forcanada.

Jean Escudier li va dedicar un llibre, que ni de lluny va tenir l'èxit del llibre dedicat a l'Aneto i Josep Maria Guilera va escriure bells passatges en la seva obra sobre aquest cim, però malauradament el Posets no ha tingut gaire reconeixement ni prestigi. Potser li manca una paret, un cim més punxegut, o malauradament algunes morts o accidents sonats. Malgrat tot és un cim molt important, de desnivells més que notables, i jo de tots els cops que l'he pujat en servo uns records excel.lents.

 

Potser això explica que els 150 aniversari de la seva primera ascensió hagi passat sense pena ni glòria. Excepte pels bons muntanyencs, com Josep Maria Torras i Humet, que als seus 85 anys va pujar-lo el darrer 29 d'agost per commemorar la primera ascensió. Amb dos companys més (la suma d'edats de la colla era de 220 anys!) el van pujar en un sol dia, fent 2.000 metres de desnivell d’una sola tirada.

Enhorabona!

 

 

 

 

 

 

Continuant amb el seguiment de l'epidèmia de pestivirus que afecta als isards pirinencs, i de la que hem parlat aquí i aquí, arriben ara les dades d'alguns  censos de l'estiu de 2006. Són dades fragmentàries encara però que confirmen les males noticies.

Sembla que a l'Alt Urgell i la Cerdanya la mortandat és del 80 % i al Cadí-Moixeró del 65 % de mitjana, amb llocs amb una mortandat del 40 % i altres del 80 %. A la reservar de l'Alt Fresser-Setaces pel moment no s'ha detectat cap animal malalt. Manca encara les dades del Pallars, especialment del PN d'Aigüestortes, Andorra i Pirineu francès.

 

Amb aquestes primeres dades no es pot parlar de cap inflexió. A seguir...

 

 

Viatge llampec a l'Arieja, per fer una presentació pública a Fois del darrer Vèrtex dedicat monogràficament a l'Alta Arieja. Les carreteres estan estranyament buides i es circula amb rapidesa i comoditat. Al coll de Pimorent fem una breu aturada. La muntanya està pelada i no fa fred. Dos colles de catalans han vingut fins aquí per tocar neu, però amb prou feines ho podran fer. Un és un grup del Cordada, portats pel Josep Escruelas que van a fer una mica de raquetes per les pistes de Porte.

 

 

  estació d'esquí de Porté amb neu artificial

 (Segueix)

 

 

 

Mentre la família dorm, surto de bon matí a retrobar-me amb un camí prop del poble que m’han dit que estan arranjant. Era un antic camí que unia un monestir amb un castell. Durant molts anys ha estat perdut i ara el Consell Comarcal hi ha dedicat una partida a la seva recuperació, amb la intenció que es converteixi en un nou recurs turístic del municipi.

Una part del camí va a mitjà alçada de la muntanya, sobre el fons de la vall i la resta per dins del bosc. El camí ha estat refet a consciència. És a dir, no s’ha limitat a estassar-lo i consolidar-lo, sinó que s’ha construït un veritable camí de bast, d’un metre d’amplada, de regularitat perfecte, movent troncs, arbres i rocs, amb l’ajut mecànic d’una petita retroexcavaodora i una piconador. El resultat és quelcom antinatural.

 

 (Segueix)

 

 

 

 

Malauradament les males noticies que em van arribar a finals d'estiu es confirmen. El xalet del Cec a la Molina ha d'anar a terra.

Pel que sembla tot va començar fa uns mesos, quan els moviments de terres d'una promoció immobiliària maldestre va provocar greus esquerdes la primavera passada que amb el temps no han parat de fer-se més grans. Ja es va tancar el xalet per evitar perills, i nous estudis han confirmat que els danys estructurals són massa grans per pensar en una rehabilitació i l'edifici haurà d'enderrocar-se. En aquests moments l'afer està en mans d'advocats i presumiblement acabarà als tribunals, pel que la solució (construcció d'una nova edificació?) anirà per llarg.

És una noticia trista. El xalet de la Molina forma part de la història de l'excursionisme català, però sobretot de la memòria de l'esquí a Catalunya. Ha estat un lloc de referència per a moltes generacions i un testimoni d'un passat que no hem d'oblidar. També es part indestriable de la memòria personal de moltes generacions d'esquiadors i excursionistes, que han viscut en aquelles parets records que no s'esborren

Construcció singular, ha aguantat maltempsades, tempestes, nevades i glaçades antològiques però no ha pogut plantar cara a la cobdícia d'uns promotors despietats. Signe del temps.

 (Segueix)

En un apunt anterior parlava dels haikus. Des de llavors he anat remenant aqui i allà i cada cop soc més aficionats a aquesta forma poètica. M'agraden per la seva aparent senzillesa, perquè veuen en la natura una font d'inspiració, perquè no exigeixen rima. Un haiku intenta atrapar un instant, un moment fugisser on l’home està en contacte amb la natura, posant en evidència la tensió entre elements.

El haiku és simple, no té significats ocults, però pot tenir una potència extraordinària, pot crear imatges interiors fortes. La seva grandesa rau en la ressonància que desvetllen simplement 17 sil.labes.

Tafaneixant per la xarxa trobo el bloc de A la contra, d'un enamorat dels haikus. I aquí hi ha una petita mostra d'alguns exemples fets des del cim del Taga.

 

 

 

 

A l'est del massís de Catllaràs, just quan comença a ajeure's per enllaçar amb els Rasos de Tubau, i envoltat per valls perdudes i remotes, s'alça un dels molts penyals de la serra de Catllaràs, la Roca Forcada. És un petit cim amb dues puntes o pollegons individualitzats, el més oriental de tota la serralada, mig oblidat i gens freqüentat.

Dissabte passat, dia lluent i radiant, d''atmosfera puríssima després de les pluges de divendres, m'hi atanso.

Des del monestir de Sant Miquel de Lillet remunto pel PR fins el Xalet de Catllaràs, segueixo per pista fins el collet d'Ardericó i després m'enfilo cap al cim pel seu vessant S, seguint alguna fita, rastres de corriol i una senzilla però divertida grimpada final.

A quarts d'onze soc al cim, amb una visibilitat esplèndida. Tot llueix net i brillant. M'embadaleixo amb les prades de Santa Eugènia, amb els darrers colors tardorencs del Faig i Branca, amb les panoràmiques del Cadí al Taga. Pel vessant nord la paret cau a plom prop de 200 metres. Com un llangardaix prenc el feble sol hivernal, contemplant unos boscos que desapareixen a l'horitzó

Retorno al collet i m'arribo un moment al refugi d'Ardericó, a saludar al Kun, el guarda, que amb molt esforç intenta tirar endavant aquesta masia. De retorn, per fer una variant, des del collet de l'Ardericó tiro recte avall en direcció N, dins el bosc, fins sortir als camps de la masia de l'Ardericó, restaurada i ben conservada. Des d'allí, per terreny molt brut segueixo fins la masia del Junynet, enderrocada i ja per pista retorno al punt de partida. Han estat cinc horetes de gaudiment complet.

Com sempre al Catllaràs la solitud ha estat absoluta, la meravella de la natura completa, la bellesa dels boscos inaprehensible, i la meva felicitat més gran.