Mirador reloaded

Si torno a sentir això del "moment històric", em poso a cridar. Reclamo un article a Quaderns sobre la quantitat de moments històrics que hem viscut en els darrers anys. Ja planyo als estudiants del segle XXIII.

Un cop dit això, sí, tenim estatut. Més ben dit, tenim un text aprovat pel Parlament de Catalunya que anirà a Madrid a veure què en fan. No voldria estar en la pell d'en Zapatero. Buf.

Sembla ser que és un text consensuat, amb avenços importants respecte l'estatut de Sau, i ataca el tema dels calers, que sempre quedava a l'aire, depenent del pacte amb el govern de torn. I després hi ha això de la nació. Aquesta notícia d'informativos telecinco diu que la premsa de Madrid posava el crit al cel i que en canvi a Catalunya no. Interpretació interessada: a mi em diuen que Catalunya és una nació, i els dic que clar que sí, faltaria més i que perquè malgastar pàgines de diaris amb el tema.

El problema és que es veu que a Madrid nació vol dir que després demanaràs més. Ara mateix deuen tenir la visió dels catalans com una colla de monstres que volen esbocinar Espanya. Algú hauria de dir-los que res de res, que els catalans som un poble amb una gran tradició de no fotre res en els moments crucials, i que sempre demanem perdó per si de cas molestem.

Aquest text no vol ser cínic, però. Desitjaria que hi hagi una entesa, i que es vegi aquesta proposta no pas com una amenaça, sinó com una necessitat de canviar les coses. I a la gent que voldria més... bé, no hi ha una majoria. Encara. Potser amb aquest nou model es va canviant la opinió de mica en mica. El que no es pot fer és demanar independència des de la minoria i amb mala llet i poc respecte pels altres. Si fem això ens acostem al nacionalisme espanyol de la COPE.

Nosaltres som millors. Ei, igual som el primer poble patètic que fa quelcom de bo. Estaria bé.

Ens trobem enmig de la gran tragèdia de final d'agost, la tornada de vacances. Per sort aquest any igual ens estalviem els reportatges sobre el síndrome post-vacances si som afortunats.

Per la meva part, no l'he patit més que res perquè he passat de l'aeroport a la feina sense poder rumiar massa. El llac d'abaix és com a la foto, però us puc assegurar que és el més lleig dels que vam veure. En aquest món hi ha llocs que sembla que no siguin de veritat...

Canvi de terç. El diumenge vaig tenir la sort de gaudir de la presència dels politicastres a les festes del meu barri.

Per una cosa d'aquelles de la vida, el meu balcó té vistes al local on van anar tots a presentar els seus respectes als prohoms locals, i vam gaudir en primera fila de l'espectacle dels que manen i ho volen fer notar, dels que han manat i volen fer notar que certs sectors del "bon catalanet" encara els estimen prou per convidar-los a xocolata amb xurros, i dels que mai manaran però si els conviden a xocolata amb xurros... també s'hi apunten.

Algun nostàlgic havia omplert el carrer de pancartes dient "Volem l'estatut", molt de disseny retro, lletres negres sobre fons blanc, volent invocar l'esperit de 1977, quan els politicastres portaven jaqueta de pana i la gent encara es creia les coses. Segur que a més d'un dels que manen ara se'ls va escapar la llagrimeta i tot, tu.

Amb tanta ximpleria estan matant les ganes de la gent que sí que el volia, l'Estatut. I el pitjor de tot és que ens quedarem amb una mà al davant i una altra al darrera, com sempre. I serà culpa nostra, tot i que direm que no, que són els malvats espanyols que sempre ens busquen les pessigolles.

No senyor. Els catalans tenim una llarga tradició nostrada de no saber què fer en moments crucials de la nostra història. Aquest és simplement una baula més a la cadena de la nostra petita, esclava, poc sortosa terra. I que consti que prefereixo el plagi a la taverna que el càntic al temple, però les coses com són.

Fa calor.

Fa mandra.

La veritat és que sempre li acabo fent el salt al pobre Mirador amb l'altre blog/bloc/dip (com es diuen ara?)

Avui és temps de vacances, però. I us deixo amb una foto del lloc on anirem la setmana que vé, fins a finals de mes.

Apa, siau!

Convidada per l'Antoni de Quaderns

Deu albums de la meva col.lecció
Els meus gustos musicals són eclèctics i sóc molt poc sistemàtica organitzant-los, però provem-ho.
La Roda de Sopa de Cabra. Va ser la banda sonora de tota una època, i em vaig comprar el CD perquè encara avui és molt important per mi.
Viatge a Itaca, Lluís Llach, les tres parts.
U2, no puc escollir només un àlbum, potser War o bé All you can’t left behind.
Celtas Cortos, nos vemos en los bares
Jamie Cullum, Twenty something. el meu darrer descobriment, gràcies a una amiga. Jo que em pensava que el jazz no em feia el pes...
L’enregistrament del Broadway Cast del Musical Rent. I si l’haguessin posat a la venda, el de la versió que vam tenir al Teatre Principal fa uns anys.
La Banda sonora original de The mission, de l’Ennio Morricone
La banda sonora original de la Trilogia del Senyor dels Anells, de Howard Shore
Turandot, de Giaccomo Puccini. Tinc dos enregistraments que m’agraden per motius diferents, no puc escollir.
Out of Time, REM
Pink Floyd, The wall

Ahir es va presentar el manifest del col.lectiu Ciutadans de Catalunya, un grup d'intel.lectuals que es declaren "d'esquerres i no nacionalistes" i que denuncien el "segrest nacionalista" de la vida política catalana. Passats els anys de l'obscurantisme convergent, ara estan decebuts per un PSC que també és nacionalista, oita tu.

Deixeu-me dir primer que en Boadella ha d'existir, i que les seves crítiques socials estan molt bé. Vam anar a veure El retablo de las maravillas al Lliure i la paròdia que va fer d'en Ferran Adrià era boníssima. Ara bé, el públic que hi havia aquell dia al teatre tenia bastanta pinta de ser precisament de la veta que critica en Boadella al darrer manifest. Ups.

Naturalment ningú no els discuteix l'existència mateixa del manifest, però segur que si jo ara convoco una roda de premsa amb els meus amics per llegir un manifest sobre les virtuts del friquisme no em fotran ni cas. Això no els treu validesa als Ciutadans de Catalunya, però tampoc no són les víctimes que ells diuen ser. De fet, el que diuen a Periodistas21 no és pas cert, perquè fa dies que pels diaris, portals de notícies, televisió i ràdio se'n parlava. I avui se n'ha parlat àmpliament.

Jo els recomanaria que formin un partit polític. I que es presentin a les el.lecions. Com que això és el meu bloc i puc dir el que em doni la gana els diré que segurament en unes el.leccions no farien res, i que llavors donarien la culpa a una mena d'anestèsia general poblacional que ens té a tota la població enganyada. Pobres de nosaltres.

El fet és que a Catalunya el nacionalisme no és només cosa de CiU (encara que a ells els sàpiga greu). És una cosa que fins i tot partits com IU donen per fet, i que encara es veu més clar si surts fora de Barcelona. Mireu si no els del PSC de Girona.

Ni ens tenen segrestats, enganyats ni anestesiats. És que, mira per on, a Catalunya hi ha gent que se sent catalana, i que encara que també ens considerem d'esquerres, procurem tenir la ment oberta i reconeguem parts d'Espanya com la terra on van néixer els nostres avis, ens posem com una fera davant de certs comentaris que sentim dia sí, dia també fins i tot venint de gent "de izquierdas pero que no somos nacionalistas de nadie".

El nacionalisme català no és un fet unitari, no tots pensem igual i de fet entre nosaltres no ens podem suportar (una cosa molt de catalans que curiosament l'Espada retrata bé en el seu llibre Contra Catalunya), però el manifest aquest sembla més una rebequeria d'uns que estan en minoria i prefereixen dir que els censuren i discriminen que admetre la veritat.

Ahir hi havia a La Vanguardia una tira d'en Toni Batllori sobre la manifestació de dissabte que l'Antoni de Sant Pol recull, i en Nacho Escolar ha penjat un gràfic d'aquests de recompte de xifres.

Encara que la xifra sigui la mínima, 240.000 persones és un nombre prou gran. Ara bé, què hem de fer-ne? Queda clar que de cap manera es pot qüestionar el seu dret a manifestar-se, ni tampoc insultar-los. Ni que sigui per no caure al nivell de certs elements que sí que ho van fer quan unes altres idees van sortir al carrer.

El millor que es pot fer és obrir un debat, com ja s'ha fet. I sembla ser que la majoria de les forces polítiques no estan d'acord amb la gent que va sortir al carrer dissabte. Va ser una cosa a tenir en compte, sí, i si en Zapatero ha convocat a gent de l'AVT per parlar, cap objecció.

Ara, des d'aqui puc dir que estic força tipa del xantatge que alguns estan exercint. Gosar aixecar la veu en contra d'aquesta actitud de seguida et penja un cartellet de pro-Etarra. Tot el meu respecte al dolor i cal ajudar-los, però no em semblen interlocutors en aquest procés. Sobretot perquè estan politizats, encara que ho neguin. És impossible no estar-ho.

Esperem que en Zapatero capegi bé aquest temporal i actuï amb tacte i discreció. Hi ha massa en joc.

Els veïns del Nord aquesta setmana fan un punt d'enveja. Els motius d'aquest no són molt diversos, però és evident que la gent no va creure's el conte del llop i no els va importar anar a dir-li al govern que facin el favor de recordar-se de qui els vota.

Tornem a ser testimonis d'un acte per part de "la gent", aquesta entitat formada per milions de caps que tothom vol tenir a favor seu i actuar en el seu nom. A França, la mateixa "gent" que va donar la presidència en massa al Sr. Chirac quan l'alternativa era en LePen, ara li han dit que la Constitució se la pot ficar on li càpiga.

Els buròcrates de Brusel.les haurien de ser llestos, dir que han entès el missatge i escriure una altra constitució, més curta, més clara i més universal. I parar de dir que si dius que no no ets pro europeu. Hi ha moltes Europes, i la de la constitució és una de les pitjors que podem tenir.

Volia comentar el tema aquest de "la foto" o "el vídeo", però no sabia com posar-m'hi. Per tant farem ús de l'hipertext i us envio a ca l'Antoni i a Ca un altre Antoni que venen a dir que quines ganes de muntar el numeret un altre cop. Però torneu, eh? ;)

I és que la situació actual no està per rucades. Suposo que n'hi deu haver al PSC que deuen tenir ganes de fer-li un trasplant de cervell a en Maragall (o com a mínim de la part del cervell que li fa fer aquestes coses), i que alguns d'ERC també deuen estar igual amb en Carod.

Però com diuen a Quaderns, hi ha una cosa molt més important que és la lleialtat institucional. Podem omplir-nos la boca perquè ara ja no ens menjarem la xocolata amb xurros al Palau de la Generalitat com era "tradicional" i "tal com cal", però quan has de demostrar que el president del teu país és el president del teu país encara que no sigui del teu gust, i que el pots criticar, però no fer-ho permetent que el càrrec acabi enmig de la porqueria de certes ràdios, llavors no hi ha tradicions ni institucions que valguin, només electoralisme.

I si jo fos el Sr. Abat de Montserrat, jo em preocuparia pel fet que la COPE ha renovat dos anys més cert programa de cert personatge. A més ja m'agradaria veure a mi quanta gent s'ha fet la mateixa foto de marres. Això no justifica la rucada que va fer en Maragall, però tampoc és motiu suficient per estirar el tema d'aquesta manera.

O és que no passa res més al món?

Ja tocava, eh? Més que res pel Ferran.

Va ser una gran nit. La Mariola Cantarelo va estar impressionant, en Joseph Calleja també i en Simon Orfila com sempre.

El belcantisme no m'agrada massa, la veritat. Però ningú pot dir no a una òpera ben cantada, amb unes veus líquides que s'enfilen, una música bonica i harmoniosa i a sobre rius.

Qui diu que l'òpera és un món de tragèdies on es mor fins l'apuntador? Bé, la majoria de vegades és cert, però amb l'Elisir vaig riure com no havia rigut mai al liceu. Va ser cosa de la direcció d'escena i dels cantants que a més van actuar molt bé, però és que el llibret ho és molt, de divertit.

Resumint, un final esplèndid d'una temporada que només ha tingut l'ensopegada de Gaudí. Més òpera catalana no, si us plau!!

Em queda el Turandot fora de temporada, que em fa molta il.lusió perquè bé, és Turandot i és "la meva" i perquè hi vaig amb una amiga que no ha vist mai una òpera ni ha estat al Liceu. Li faré el tour i a l'entreacte baixarem del cinquè pis al foyer, a la platea i al saló dels miralls a espiar senyores disfressades.

L'any que vé ens toca La Giocconda, Semiramide, Wozzec, Ariodante i Madama Butterfly. No veiem ni l'Otello ni l'Idomeneo, que sí veuen la gent del torn PC. Em sembla que els del liceu pensen que com que els del PB hi anem des que el van tornar a obrir, ja tenim les oïdes entrenades per coses més peculiars. A mi ja em va bé, mentre no em toquin a Puccini!

L'Antoni defensa l'objecció de consciència al matrimoni gai. Als comentaris s'ha comentat que això no pot ser perquè un alcalde és un càrrec públic. Ell insisteix amb la validesa del dret de l'individu a expressar-se lliurement. Un bon conflicte ètic, no creieu? I el primer que m'ha passat pel cap és aquella Antígona, que desafia la llei de la ciutat per enterrar al seu germà.

Convé preguntar-nos que significa per a l'individu formar part de l'aparell executiu de l'estat. Si tens un càrrec públic, pots anar dient el que et doni la gana? O bé has de vigilar el què dius? I no ho dic referint-me als llops de la premsa i la doctrina del políticament correcte, ho dic des del punt de vista ètic.

L'alcalde de Pontons diu que els gais són uns tarats. Com a individu pot pensar el que vulgui, però aquest home és un alcalde i aquesta idea li farà objectar a una llei que ell hauria d'obeir ja que és l'alcalde. El meu primer instint és que el càrrec que té ha d'estar per sobre de les seves idees, que un polític quan mana, ha de ser lleial a les lleis, encara que vinguin d'un govern que no és del seu mateix color. Podríem dir-ne lleialtat institucional, suposo.

Ara bé, tornant a la pobre Antígona, llavors què? No trobo bé que l'alcalde de Pontons objecti però igual és perquè a mi sí que m'agrada la llei que ha aprovat el govern. I si manés el PP, hagués promulgat una llei que no ens agrada i un d'IC o ERC hagués objectat? Igual llavors estariem tots qualificant-lo de lluitador per la llibertat o vés a saber què.

L'altra cosa és que aquest cas no és literatura, és realitat. I darrere de l'alcalde de Pontons s'hi amaguen els interessos del PP, de l'esglèsia catòlica i tota la seva parafernàlia i la seva indignació davant d'un estat suposadament molt catòlic que adopta posicions molt laiques sense que hi hagi manifestacions d'un milió de persones indignades al Passeig de Gràcia.

Per variar, aquest exercici de pseudo-maièutica no m'ha dut enlloc. Seguirem pensant.

L'Antoni deia l'altre dia que amb això de la revolució dels blogs no n'hi ha per tant, perquè El país segueix al capdavant de la premsa escrita, i que els blogs neocons estan encara a distància. Als comentaris hi ha uns quants matisos que són prou interessants, però a mi el que em preocupa més és l'efecte xarxa.

No li podem negar a aquests personatges que han tingut una bona implantació, i Libertad Digital té moltes visites i repercusió. Sincerament, a mi no em convenç, i fins i tot puc admetre que és perfecte per veure de quin peu calcen segons quins. Si em cites a l'eminent FJL com a exemple d'objectivitat, és que ets de la seva veta.

Però que passa amb els altres? Els de fora? Avui en una comunitat que es diu Catalan i on hi ha tot de gent interessada per la llengua de diverses procedències, el moderador ha posat aquest enllaç i ha preguntat que passava amb això del merder de les multes a les empreses que no etiqueten en català. Primer li he dit una mica el que pensava i llavors he pensat, calla, potser que cliquis a l'enllaç, no?

Òndia tu quina sorpresa que m'he endut.

El intervencionismo de los partidos que forman el gobierno tripartito nacional- socialista de Cataluña se vuelve atroz. Ya no se permite a los ciudadanos escoger la lengua en que desean rotular o anunciar sus negocios. (...)

Carlos Bustelo, que dimitió de su puesto de director de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones en protesta por el traslado de ésta a Barcelona, declaró a principios de marzo lo siguiente sobre las consecuencias de la imposición del catalán: "[Barcelona] es una ciudad apasionante, aunque probablemente ya no lo sea tanto como hace años", debido a que, "con lo de la inmersión lingüística, los nacionalistas han convertido Cataluña en un centro poco atractivo para el resto de lo españoles".

Pot ser que molts lectors d'aqui ho llegim, riguem una mica amb la prosa aquesta magnificent, les prediccions de la fi del món i l'habilitat d'aquesta gent per ficar-hi tot de coses pel mig que no tenen cap ni peus, però i la gent que pot llegir això des d'un altre lloc? Algú ha fet en un forum un post que es deia "Ataques democráticos a España". Un dels lectors ha preguntat, i li hem donat una versió des de l'altra banda, però i la gent que no pregunta?

Antoni, cert que els amiguets neocons no tenen gran parròquia, però s'escampen prou bé i en diversos idiomes. Tenen tot el dret de fer-ho, però és preocupant que la seva versió de les coses sigui la que s'escampa.

En Nacho Escolar reprodueix un trosset del proper llibre de l'entranyable Mr Aznar, on aquest bon home ens explica que ell va ser molt important en el moment de decidir on es farien la foto aquella de les Açores. Si no fos per ell, la foto en qüestió hauria estat a les Bermudes, cosa que molt sàbiament Mr Ansar va dir que "anava associada a una peça de roba". Sí, és de debó. Ara toca preguntar-se si a El Corte inglés posaran el llibre on toca: a la secció d'humor.

Sembla que els papers de Salamanca tornen. La meva quarta part d'arrels d'aquella zona ho agraeix. (tinc 3/4 xarnegos, amics meus, ja em podeu esborrar de les llistes de Catalana puresa).

I per acabar, dir que avui és 14 d'abril. Commemoració furtiva? Coberta de Naftalina? Època idealitzada? Mitificada? No ho sabrem mai perquè uns quants van decidir que no els agradava i van decidir posar-se a fer el bèstia. I precisament per això, perquè el curs natural va quedar tallat, la ferida encara crema. A uns i a altres, fins i tot als que vam néixer quan el que va venir després ja s'havia acabat.

S’ha mort el papa de Roma. Oita tu quines coses. Ara m’alegro de ser plebea, perquè imagina’t que fos presidenta de la Generalitat i em toqués anar a aguantar un funeral de tres hores en llatí. Uf, quina mandra!

Sent d’aquesta generació que “només hem conegut un papa” (tècnicament 3, però bé) l’altre dia la família em va recordar una d’aquestes “gràcies” que es guarden a les famílies per comentar durant sobretaules.

Es veu que una vegada va sortir aquest home a la tele, vaig preguntar qui era i em van dir que “el Papa de Roma”, i la meva resposta va ser “I la Mama de Roma, on és?”. Apa, feminista avant-la-lettre i sense ser-ne conscient!

No he canviat d’opinió. Mentre aquests senyors de la pòrpora no prediquin amb l’exemple del seu quefe ja em poden esborrar del seu club.

(Tot i que es veu que declarar-se apòstata no és tan fàcil)

La Terri Schiavo ha mort avui, però és ben probable que el que ha passat aquests dies sigui difícil d'oblidar. Per nosaltres pot ser una notícia més, un comentari d'aquells de "estan boigs, aquests americans", però als EUA el cas Schiavo ha tocat la fibra sensible i ha fet que el Governador de Florida i el President Bush hagin intentat intervenir en decisions judicials. No han arribat al final, però. I és que els americans tenen moltes coses dolentes (la majoria de les quals per aqui estem exportant), però allà la separació executiu/legislatiu i el valor de la sobirania és una cosa amb la que no s'hi juga. Si t'invoquen els founding fathers, ja et pots posar a tremolar!

El cas Schiavo té força ramificacions, però una que potser no és tan coneguda i que és prou interessant és la mala maror que ha causat entre els mateixos republicans. La majoria dels demòcrates estaven amb el marit o no deien res. Els més religiosos, com Jessie Jackson o Joe Lieberman han fet costat als pares, però on hi ha hagut més merder ha estat entre els conservadors.

Deu n'hi do, més d'un mes sense escriure. La vida real, la feina, l'oci i la constitució europea. En un acte de guilladura massoquista, m'he llegit la cosa aquesta. Vaig agafar la versió resumida, més la versió catalana sencera (annexos i tot) que surt per internet.

Em sembla que no ho he entès tot, i la veritat no he fet una lectura marcant, rumiant i filosofant, perquè encara hi seria. Tot i això, no m'ha agradat gens el que sí que he entès, i a sobre tampoc trobo bé que em facin decidir sobre una cosa escrita per no entendre-la a menys que siguis un buròcrata o un cap d'estat.

Aquest text està força mal fet. Si ets un nacionalista, no t'agradarà. Si creus en la justícia social, tampoc. Si ets pacifista, anti pena de mort o creus en la Tasa Tobin, tampoc és per tu. I el que és pitjor, si ets un neocon lliberal a ultrança, també el trobaràs tou.

Llavors, perquè tot aquest circ? Quines ganes de marejar-nos a tots? Les coses com siguin, no està bé que ens diguin que hem de votar sí per defensar Europa, per donar suport al govern o perquè un actor megasuperguai llegeix quatre frases boniques del preàmbul (els preàmbuls sempre són molt bonics, és un truc molt vell).

Així doncs, jo dic no. Perquè estic tipa de tanta rucada, i a veure si així aquesta colla de buròcrates encorbatats els passa pel cap que les constitucions europees s'han de fer per la gent.

Sabeu el més vergonyós? Que em vaig acabar llegint la cosa aquesta per un motiu una mica peculiar. Resulta que pel referèndum de l'OTAN era massa petita, per tant mai he votat a un referèndum. I em feia gràcia això del sí/sí o no/no. Però llavors vaig pensar que anar a votar sense saber no podia ser, i mira com he acabat...

Ara seguiré llegint Patrick O'Brian per treure'm el mal gust de boca...