Només per a homes
CURS DE FORMACIÓ PER A HOMES
OBJECTIU PEDAGÒGIC:
Permetre als homes desenvolupar aquella part del cervell l' existència de la qual desconèixen.
PROGRAMA: 4 mòduls dels quals 1 és obligatori.
MÒDUL 1 (CURS OBLIGATORI)
- Aprendre a viure sense la seva mare (200 hores)
- "La meva dona NO és la meva mare" (35 hores)
- Entendre que el fútbol no és res més que un esport, que quedar fora del mundial no significa la mort (500 hores).
MÒDUL 2: "VIDA EN PARELLA"
- Tenir fills sense tornar-se gelós (50 hores)
- Superar el síndrome de dependència sobre el comandament a distància. (55 hores)
- No orinar fora de la tassa del vàter (100 hores): Exercicis pràctics en vídeo.
- Entendre que les sabates no van soles fins l' armari (80 hores)
- Com arribar fins al cistell de la roba bruta sense perdre' s (50 hores)
- Com sobreviure a un refredat sense agonitzar (50 hores)
- Planxar en dues etapes una camisa en menys de dues hores (exercicis pràctics)
- Digerir cervesa sense rotar mentre es para la taula (exercics pràcitcs)
- ON = encés
- OFF = apagat
- Exercicis pràctics: fer bullir l' aigua abans d' afegir la pasta.
La caseta de llaminadures
Lamentable sala de cine
Avui, la meva xicota i jo em anat a veure una peli al cine: El Castell Ambulant, d' Hayao Miyazaki (director d' El Viatje de Chijiro, la Princesa Mononoke,...). Però no pretenc parlar de la peli (que ha estat genial), sinó del cinema on la donaven.
No sóc un fan de les multi-sales, però després d' estar en aquest cinema, dono gràcies a Déu per la seva existència. El cine en particular és molt antic, i solen donar pel·lícules que ja són fora de cartell, per tant, jo ja m' esperava poca comoditat, però no el lamentable estat del lloc.
El sostre era insòlitament baix i la sala exageradament petita, pràcticament claustrofòbica. La pantalla, més petita que qualsevol de les parets del lavabo de casa meva, presentava una esquerda gairebé imperceptible, que la creuava de dalt a baix. Les parets, mig d' obra, mig folrades de vellut, eren de color verd (pintades on no hi havia vellut), i estaven brutes, amb taques enormes d' humitat i llim.Tot l' aire ¿acondicionat? de la sala, sortia d' una reixa del sostre, la qual es veia que havia viscut millors èpoques. Els altaveus estaven situats sota la pantalla, darrere una altra reixa (no hi havien més altaveus que aquells, just davant teu). I sobre la seguretat? Només vaig localitzar un extintor (potser n' hi havia algun altre). El que sí que vaig comprovar fou que no hi havia detectors de fum amb aspersors, al sostre, ni cap sortida d' emergència.
Una autèntica gàbia, vaja!! (Això sí, regalaven les crispetes amb l' entrada, tot un detall...).
Som amics perquè som iguals
El dia que et vaig conèixer em vas prendre el pél. Em vas dir que t' havies trencat el braç ballant sardanes. Era el primer dia que anava a la colla i em vas acollonir.
Sempre he fet jo el paper de responsable i tu el d' irresponsable (Xavi, quina finalitat té anar a 190 km/h per l' autopista???), malgrat que en innumerables ocasions m' has salvat el cul.
Te' n recordes quan vam fundar el Club dels Perdedors, l' agost de 2001? O quan vam tirar les faixes i vam marxar corrents enmig d' un concurs? Déu meu, que patètics èrem (o encara ho som?) Al divendres següent estàvem els dos demanat perdó a la colla...
I "Mireu com Sona"? Encara ara molta gent diu que preferia aquest grup que no pas "Nexia". L' hem de refundar algun dia...
Som amics perquè som iguals... Som uns perdedors, però no ens importa... N' estem ogullosos... I sempre estàs quan et necessito i més encara ara que tens cotxe. Sigui l' hora que sigui (les 3 de la matinada!!) i et truquem ens vens a recollir. I quan ens discutim no passen ni cinc minuts que ja tornem a riure per qualsevol tonteria (i això que jo, amb el meu caràcter estúpid, em mereixeria un parell de bones hòsties de tant en tant...)
Com vaig posar al peu d' aquesta foto, feta l' any 98 a Bellveí, no hem canviat gens...
Malson!!!
Somniar que treballes és horrible, no hi ha dubte. Somniar que somnies que treballes ja és brutal... Quin gust quan vaig despertar i em vagi adonar que només era un somni (i que a més encara disposava de més de dues hores de son abans de que m' hagués de llevar per anar a currar...).
Però encara hi ha més, perquè al final del somni jo anava a un oculista perquè em feia mal al cap cada cop que llegia. L' oculista, després de preguntar-me si llegia els títols dels llibres (¿¿??) em diguè que la solució eren unes pastilles efervescents pel mal de cap. I ell mateix, amablement, em regalava... una pastilla i mitja!!!
Surrealista...