Abans de tancar la sèrie ens hem d’ocupar d’una reacció crítica al post anterior, però constructiva i amb un toc lleuger molt d’agrair. Quasi ens emociona descobrir algú capaç de llegir el que diem i discrepar civilitzadament, sense l'infantilisme tediosament desprovist d'humor que exhibeixen alguns.

Reconeixem tres objeccions en jmones, un blog molt nou:
1. Per a què serveix classificar blogs?
2. Per què només deu categories?
3. Si es classifiquen els blocs per una temàtica predominant es pot deixar fora fins al 50 per cent dels posts. Aquest marge d’error, és acceptable?

Són objeccions serioses i fonamentades, que intentem respondre.

1
Per a conèixer el que hi ha. Per permetre l’usuari nou o menys experimentat fer-se una composició de lloc. Perquè qui vulgui buscar inversors tingui a la mà alguna cosa més que la lògica adolescent, allò de “ei tio, em deixes cent euros?”. La classificació dels blogs tindria més sentit si es pogués acompanyar d’un intent de mesurar amb algun rigor les visites, cosa que tractarem en el tercer i últim post de la sèrie.

2
El nombre exacte de categories ens és indiferent. No tenim cap interès en què siguin nou, deu, quinze o divuit. Però creiem que hauria d’estar dins d’una quantitat ni massa petita per ser irrellevant ni massa gran per ser difícil de manegar intuïtivament. Per tant molt més de vint segurament ja no funcionaria. Ah, i no oblideu posar una categoria miscel·lània per a tot el que no càpiga en les altres categories.

Tot i que no hi fa res: podeu repetir fins a l’exasperació que només esteu fent una proposta de treball, i podeu incloure una categoria miscel·lània que admeti la impotència per a explicar-ho tot de la mateixa classificació que esteu proposant. Per més que us esforceu, no faltarà qui us acusi de ser el típic dinosauri analògic d’una època superada, tan dogmàtic i pretensiós com era d’esperar.

3
Aquesta és, ho admetem, la dificultat més gran de tot intent descriptiu dels blogs. D’entrada, comencem portant l’aigua al nostre molí: cap de les objeccions vistes fins ara s’atura a admetre que existeixen blogs amb veu pròpia i amb una línia temàtica estable. Hi ha qui vol parlar única i exclusivament de literatura, de pop-rock, dels seus constipats emocionals o de la seva tensió genital, entre tants altres interessos i obsessions de la gent. En els seus blogs no hi trobareu res més.

Que no són tots? Evidentment. Ni aquests que ens contesten sense llegir-nos s’atrevirien a penjar-nos una afirmació tan excessiva, que no hem dit en cap moment. Però ens prenem seriosament aquest “fins al 50 per cent d’error” de què parlen a jmones.

Si un blog té un 50 per cent consistent i un 50 per cent que és un poti poti, és inversemblant dir que la part consistent marca el conjunt? Creiem que no. Però en teoria podem admetre que un blog no tingui cap línia que domini sobre les altres.

Per això vam parlar d’un esforç d’autoanàlisi del blogger, el qual, després d’un temps d’escriptura, hauria de ser capaç d’adonar-se de què està fent. I per això vam parlar, també, del dret d’un blogger a cambiar, a obrir-se a nous camps, etc. Breu: l’adscripció a una categoria l’hauria de fer només el blogger, i seria considerada sempre provisional, sempre fins a nou avís del blogger.